Consult the text in PDF format - La Pedrera

LA GENERACIÓ OCULTA
ACatalunya hi ha una generació de músics que
va sortir a escena coincidint aproximadament
amb els darrers temps de la vida de Franco; els
seus integrants van néixer als anys quaranta i cinquanta.
Poc atesa la seva presència en les programacions, agrupa
entre les seves files característiques de varietat, imaginació,
tradició o innovació, que fan que, a hores d’ara,
tingui un desenvolupament i un perfil atractius. En
termes estètics, és cert que li manca una definició unívoca,
cosa que –d’acord amb el que succeeix en altres
països europeus– ja és una definició en si. Però hi ha
aspectes de conjunt que la diferencien particularment
de l’anterior, integrada pels que han sabut reprendre el
camí des de l’erm que va deixar la Guerra Civil. Si més
no, una diferència les distingeix: la distància que els
més joves manifesten per les fórmules establertes en
la construcció de la seva identitat i, alhora, una certa
presència menys clara de la imatge del compositor
«constructor de llenguatges».
Sabem que en cada etapa de definició generacional
o artística és clara la intenció d’establir diferències amb
el passat immediat. La generació de Guinjoan, Benguerel,
Mestres Quadreny, és a dir, l’anterior a aquesta de què
parlem, es va mostrar aliena –atesa la ruptura de la Guerra
Civil– a la línia marcada pels antecessors, allunyantse
de la tradició establerta a partir de les premisses de
Felip Pedrell a la fi del segle XIX. Que havia donat peu
a figures de projecció, com Granados i Albéniz –malauradament,
tots dos morts prematurament–, i després,
Falla i Gerhard. La guerra va significar –sobretot a
Madrid– una ruptura amb els plantejaments esbossats
durant la República. A Catalunya, no obstant això, figures
com Mompou, Toldrà i Montsalvatge van mantenir
a la seva manera una continuïtat de propòsits en
una perspectiva diguem-ne mediterrània. Els joves que
138
encetaven la carrera als cinquanta, que van conviure
amb ells, van renunciar a aquesta perspectiva per aliarse
amb les avantguardes centreeuropees de postguerra,
en línia aliena a qualsevol tret identitari pel que fa
a Espanya. El serialisme i les seves seqüències van ser
la moneda de canvi que donava carta d’identitat.
Però quan la generació de què parlem arriba a l’escenari
als anys setanta, les crítiques a aquelles fórmules
ja estaven assumides i les distàncies, marcades. En general,
es mostraven preocupats per vies més personals i
per una recuperació de la dimensió perduda músicpúblic,
que a la generació anterior semblava interessarli
poc. És clar que també van trobar un panorama diferent
del dels antecessors, ja enriquit per la seva tasca, i
del d’associacions com Juventudes Musicales i altres
experiències diverses, com l’Associació Catalana de Compositors,
que desenvolupa activitats des de fa més d’un
quart de segle.
Un altre tret és significatiu, el contacte intergeneracional
a través dels mestres i la resposta i orientació
adequada a les inquietuds renovadores. La generació
de Mestres Quadreny, Benguerel, Soler o Guinjoan va
trobar Taltabull. Segons Josep Soler, però, els va faltar
un Gerhard a l’horitzó. Els de Casablancas o Charles, per
esmentar-ne dos de distingits, van tenir en canvi un
diàleg més senzill i integrador amb la realitat local. A
banda d’alguns mestres ocasionals, en aquests anys
interessa als joves la trajectòria i la sòlida formació de
Josep Soler, així com el seu esperit integrador del coneixement.
Soler va ser una figura clau en aquest sentit de
la formació de la nova generació.
Agustí Charles recorda que, acabats els estudis al conservatori,
la seva percepció musical va canviar notòriament
quan va conèixer les experiències d’Albert Sardà,
Miquel Roger, J. M. Vilà i Carles Guinovart (professor al