Consult the text in PDF format - La Pedrera

saber jugar entre el que demana i el que creus que hauria
de conèixer. Aquesta ha estat sempre la meva obsessió
a l’hora de programar.
Tornem al que parlàvem al començament. Com triar
les obres adequades, què s’ha de prioritzar...?
Aquí, a l’hora de programar, sempre va per davant el
tema del patrimoni. Mai no he estat gaire defensor d’això,
jo. D’entrada perquè, si som realistes, no crec que tinguem
un gran patrimoni musical. La veritat és que no
hi ha gaires músics catalans que siguin reconeguts arreu
del món. Està bé que es recuperin coses, però no s’ha
de perdre de vista que són coses que poden tenir un
interès local, no pas universal. Per tant, en lloc de malbaratar
esforços en aquest sentit, hem de treballar seriosament
per construir el patrimoni del futur. Aquí és
on s’ha d’invertir l’energia: donar als compositors les
eines i les plataformes per desenvolupar la seva feina.
I, si tot va bé, potser d’aquí a vint anys tindrem dos o
tres noms de projecció internacional.
Finlàndia ho ha aconseguit. Quin és el seu secret?
Són un conjunt de coses. Allà, potser per una qüestió
climàtica, s’ha fet una aposta clara per la música. D’entrada,
tenen un bon sistema educatiu i a l’escola es donen
eines a la gent per gaudir de la música. Tenen vint-i-quatre
orquestres professionals i totes fan encàrrecs. Els
compositors poden escriure i fins i tot reben una ajuda
173
ANA MARÍA DÁVILA
“El públic de l’OBC, per exemple, que sempre ha estat catalogat com a molt
tradicional, ha acceptat sense problemes els experiments que he volgut fer.
I com més agosarada era una experiència, més bona resposta tenia.”
de l’estat. També és un país que no malbarata. Allà no
fan aquesta ximpleria de portar divos que s’emporten
mig pressupost de Cultura. No es gasten els diners en
aquesta cultura d’aparador que no deixa cap pòsit. D’altra
banda, el fet de no tenir una gran tradició musical
ha jugat a favor seu, perquè han prescindit de la transcendència
i, amb humilitat, han començat allà on eren,
amb visió de futur i ganes d’aprendre de tot arreu. I així
han arribat on han arribat i ara exporten música a tot
el món. Nosaltres hem de ser valents i seguir aquest
exemple, perquè, si no, ens trobarem que, d’aquí a vint
anys, encara parlarem del mateix i continuarem sense
tenir compositors que siguin notables a escala internacional.
I tot plegat, per aquesta falta de previsió i de
capacitat per mirar cap al futur ■