Consult the text in PDF format - La Pedrera

ció absoluta que la música nova havia d’agradar només
a una minoria. Aquest fet important i transcendental
en la història de la música occidental va coincidir, en
bona part, amb l’aparició d’uns moviments artístics d’avantguarda
que, volgudament, van cercar noves formulacions
davant les convencions de l’academicisme
tradicional.
És en aquest moment històric que el terme avantguarda,
en la definició sloterdijkiana de «capacitat de
forçar tots els membres d’una societat a decidir-se sobre
una proposta que no prové d’ella mateixa», té tota la
seva raó de ser i, en conseqüència, la seva validesa.
Ara bé, quin sentit pot tenir prosseguir amb formulacions
compositives avui fossilitzades ja a les acadèmies,
escoles superiors i conservatoris? Allargar posicionaments
estètics fixats en el neoexpressionisme, el
postimpressionisme o el postserialisme ha produït a
casa nostra veritables avortaments, usant aquest mot
en el sentit apuntat per Vassili Kandinsky a l’arxipo-
109
ORIOL PÉREZ I TREVIÑO
pular De l’espiritual en l’art: «L’intent de reviure principis
artístics passats pot produir, com a molt, obres d’art
que són com un nen mort abans de néixer.»
3. La catalanitat (o no) de la música nova a Catalunya
Una de les qüestions més estèrils i absolutament orfes
d’un estudi amb profunditat és l’arrelament de les creacions
musicals dels nostres compositors en algun component
(o components) d’un tarannà musical pròpiament
català o, el que és el mateix, en algunes característiques
que les presentin, als ullls d’audiències no catalanes, com
a pròpies d’un país amb cultura i llengua mil·lenàries.
Lluny de qualsevol voluntat nacionalista, a les arts
plàstiques, una poètica plàstica com la d’Antoni Tàpies
(tot i participar, en el seu moment històric, d’estètiques
de caire més internacional, com l’informalisme o
la pintura matèrica) és, a judici del poeta Pere Gimferrer,
indissociable d’investigadors de l’ocult, com ara
Ramon Llull, Arnau de Vilanova i Enric de Villena, en