Consult the text in PDF format - La Pedrera

L’EUROPA DELS FESTIVALS 1950-1970
transforma en institució. Amb les seves conferències
esdevingudes ex cathedra. Amb les seves vedets, els seus
llepaculs, la seva tropa», 52 ironitza aleshores André Boucourechliev.
Tanmateix, la ciutat de Darmstadt continuarà
passant comanda als compositors en voga. 53
Itàlia
A part de la llista dels festivals italians que van de
Palerm 54 a Torí, via Roma, Milà, 55 Florència o Bolonya,
caldria una menció particular a la ciutat de Venècia.
En efecte, nascut d’una idea festiva que data de finals
del segle romàntic (1895), el Festival Internacional de
Música Contemporània de Venècia té el punt àlgid en
el període d’entreguerres. En els primers concerts del
1930 56 s’hi interpreten obres de Serge Prokofiev, Manuel
de Falla, Ernst Bloch, Albert Roussel, Béla Bartók, Darius
Milhaud i Paul Hindemith, però també d’Antonio Vival-
di, Arcangelo Corelli i Joseph Haydn. «És cert que la interpretació
simultània de les obres anomenades ‘clàssiques’
i de les obres contemporànies ens obliga a no haver
de ser especialistes, com a intèrprets i com a oients. Un
intercanvi fecund s’instaura entre tots dos àmbits i moltes
reticències desapareixerien si el corrent s’establia
de manera permanent entre la descoberta de les noves
obres i la visita de les obres antigues», 57 explica Pierre
Boulez al New York Times, l’agost del 1972.
Seguint el mateix model, després de la segona postguerra
mundial, el teatre de La Fenice acull amb satisfacció
els músics del moment, barrejant joves i menys
joves, sense oblidar els representants del patrimoni
històric. Tret dels nombrosos concerts prestigiosos, cal
dir que aquests encontres cosmopolites han estimulat
la creació d’un «Premi de les joves generacions a Europa»,
molt preuat pels talents en potència. 58
Al llindar del segle XXI, la biennal veneciana (Biennale
Musica) no manca a la seva reputació mundial, enca-
ra que, el 1953, «el XVI Festival internacional de Venècia,
el programa del qual era, tanmateix, excepcionalment
abundant, només ha aportat un nombre ínfim d’obres
que mereixerien veritablement l’honor que els havia estat
concedit, i això ha provocat un descrèdit considerable». 59
Vet aquí alguns noms de compositors interpretats a
Venècia entre el 1946 i el 1972:
1946: B. Maderna, L. Bernstein, E. Malipiero.
1947: D. Xostakòvitx, J. Ibert, A. Honegger, A. Berg.
1953: L. Foss, V. Tosatti, A. Bax, I. Stravinsky, P. Boulez, J.
Barraqué, M. Eppler, J. Cage, O. Messiaen.
1954: B. Maderna, V. Thomson, D. Milhaud, W. Piston, A.
Webern, G. Gershwin.
1959: A. Boucourechliev, W. Vogel, R. Liebermann, F. Poulenc,
A. Ginastera, H. W. Henze, F. Evangelisti, H.
Pousseur, G. Ligeti, P. Boulez, B. Maderna, L. Nono,
R. Vlad, S. Barber, Ch. Ives.
Nascut d’una idea festiva que data de finals del segle romàntic (1895),
el Festival Internacional de Música Contemporània de Venècia té el punt
àlgid en el període d’entreguerres.
32
1960: G. F. Malipiero, D. Milhaud, H. Deltilleux, L. Dallapiccola,
L. Nono, A. Clementi, E. Varèse, K. Stockhausen,
M. Kagel, C. Wolff, J. Cage, T. Ichiyanagi,
G. Petrassi.
1968: G. Petrassi, B. Maderna, A. Webern, P. Boulez, O.
Messiaen, K. Penderecki, I. Xenakis, B. Porena, B.
Bartolozzi, K. Stockhausen, improvisacions del grup
Nuova Consonanza.
1969: P. M. Davies, H. Birtwistle, P. Boulez, K. Stockhausen,
L. Berio, M. Kagel, D. Guaccero, G. Scelsi, F. Donatoni,
E. Morricone, V. Globokar, J. Cage, C. R. Alsina,
M. Constant, S. Bussotti.
1972: G. Manzoni, N. A. Huber, E. Brown, E. Denisov, A.
Casella, D. Milhaud, G. Aperghis, I. Xenakis, T. T. Tiet,
V. Bucchi, R. Gerhard, G. Ligeti, I. Stravinsky, P. Boulez,
L. Berio, C. Cardew, S. Bussotti, D. Schnebel, P.
Oliveros, P. Norgard.