Consult the text in PDF format - La Pedrera

MOZART DEIA: «LA MEVA MÚSICA US ESCOLTA!»
La set d’obertura cap a uns altres mons ha enriquit molt el panorama
compositiu dels últims anys, i ha estat, en molts casos, una bombona
d’oxigen per a una música mig morta, a causa d’un excés de racionalisme
i manca d’autenticitat.
cindint del que no ens atrau tant. La crítica positiva serà,
segons el meu parer, la que es fonamenta sobre la qualitat
del treball en qüestió, i no pas la que es basa en un
factor purament estilístic.
Les noves tecnologies
El mateix dia que Pierre Boulez complia els setanta-cinc
anys vaig tenir l’ocasió de preguntar-li com veia el futur
de la música contemporània en els propers decennis.
Em va dir que ell no tenia pas la resposta, que el futur
musical era del tot imprevisible; de jove, mai no s’hauria
imaginat que la música electrònica tindria un abast
tan important ni que modificaria substancialment el
futur musical dels joves compositors de la seva generació.
Efectivament, no podem valorar el fet compositiu
actual sense fer esment a les noves tecnologies, una eina
vàlida i indiscutible per no quedar-se enrere dels avenços
que la societat fa en tots els camps. La música electrònica
i les idees que se’n desprenen –per exemple, en una
possible utilització en música instrumental– han obert
nous horitzons i unes possibilitats infinites que s’actualitzen
a una velocitat vertiginosa.
També l’autoedició de partitures amb programes
informàtics de qualitat, tot i ser un perill molt temptador
per a segons quins recursos compositius (!!!), aporta
un gran servei al compositor. El món d’Internet fa del
compositor un ésser més públic i obert a l’exterior que
mai. M’atreviria a dir que, tancar-se a tots aquests recursos,
és un suïcidi a curt termini. Per això és bo que les
escoles de música i els conservatoris hi dediquin una
part important de la docència. Avui dia, la multiplicació
i pluralitat de compositors, que augmenta any rere
any –i per tant, el seu anonimat–, contrasta amb la possibilitat
de donar-se a conèixer molt fàcilment a través
d’Internet. Intueixo, fins i tot, un futur on tota la producció
dels compositors estarà lliure de drets en aquest
món cibernètic que ens sobrepassa dia a dia.
160
Idea i originalitat
En aquesta pluralitat d’estils i tendències, hi ha dos factors
que veig importants: la idea i l’originalitat en les
composicions actuals. És del tot cert que aquests dos
factors, sense un discurs musical vàlid i de qualitat,
moren per si mateixos. Potser, al llarg d’aquests últims
anys, l’originalitat amb manca de discurs, ha estat una
tònica massa sovintejada. Però si la qualitat musical hi
és present, llavors la barreja d’aquesta qualitat amb una
idea forta i una originalitat que pugui atraure l’atenció
dels oients pot fer d’una obra una música de referència,
el que els francesos en diuen une chef d’oeuvre. L’originalitat,
en si mateixa, és i serà sempre gratuïta, però
l’originalitat al servei de la música, i no pas a l’inrevés,
la veig positiva. I és que avui dia, també en el panorama
de concerts i enregistraments del mercat, em sembla
detectar una manca de propostes noves i arriscades,
també originals. La gent té set de bona música, però també
de novetat. La gent té set de noves i diferents idees,
de noves maneres i propostes d’escoltar la música. Aspectes
com l’espacialització acústica, ja una mica démodés
a països com França, són propostes sonores que aquí
encara hem d’explorar i potenciar. Presentar al públic
noves maneres d’escoltar i entendre la música és una
manera d’involucrar l’oient en la música actual. Els programadors
de concerts sembla que cada cop tenen més
interès a introduir aquestes tendències, ja que són els
primers que volen atraure l’atenció del públic. Repeteixo,
però, que totes aquestes idees, sense un discurs
musicalment vàlid del compositor, no serien més que
foc d’encenalls.
Sinceritat, autenticitat i el respecte pel públic
Heus ací el gran dilema! Molts compositors no estan
gaire d’acord sobre la necessitat d’escriure per al públic.
Jo discrepo amb fermesa. En una crítica recent d’un conegut
diari, el comentarista acabava el seu escrit dient que