Consult the text in PDF format - La Pedrera

L’EUROPA DELS FESTIVALS 1950-1970
El públic, que es diu apassionat, afeccionat, curiós, esnob, simpatitzant i
obert tant a qualsevol proposició estètica com a qualsevol temptativa
experimental, gaudeix d’anar a divertir-se en un clima de trobada, inter-
canvi, descoberta, proximitat amb els artistes i noves sensacions gràcies
a la pèrdua de referents.
stadt 1946-1957) es proposa de posar fi a l’embolic de les
restauracions neofolklòriques i neoclàssiques aclarint
els criteris del seu llenguatge. La tradició s’enreda en la
postura reconciliadora i en les falsificacions. La música
només podrà abandonar els fonaments culturals d’una
societat nova si reinventa el seu idioma», 63 analitza fredament
Hugues Dufourt.
Gràcies a l’impuls de la tabula rasa deguda al segon
conflicte mundial, una veritable renovació de la música
erudita és possible a partir d’ara, deixant la responsabilitat
dels projectes a la generació ascendent. Pierre
Boulez (que va néixer el 1925, i té vint anys a la fi del
segon conflicte armat) declara d’entrada que es tracta
de «crear concerts perquè es restableixi la comunicació
entre els compositors del nostre temps i el públic interessat
en la promoció de la seva època». El polèmic músic
abandona l’associació el 1967 i en deixa la direcció a Gilbert
Amy. Alguns diuen que, amb el temps, el Domaine
ha esdevingut «una institució que es conforma amb
una avantguarda oficialitzada». 64 Les activitats cessen
el 1973; 65 el renaixement veu la llum amb la creació, el
1975, de l’Institut de Recherche Coordination Acoustique
Musique (IRCAM), que organitza, entre altres
«fòrums de la creació», el festival Agora i endega, el 1976,
l’Ensemble Intercontemporain (EIC).
El 1965 neix el festival tardorenc Sigma, de Bordeus,
fruit de la voluntat de sostenir la música i el teatre d’avantguardes.
66 «Les avantguardes han nascut de la
impotència de la burgesia a formar el seu propi projec-
34
te cultural i artístic. L’avantguarda ha estigmatitzat
aquesta impotència, ha mirat d’anticipar per mitjà de
la utopia la cara sense precedent del món de demà», 67
analitza el compositor filòsof Hugues Dufourt. El 1967,
Sigma acull el compositor Pierre Henry per a un concert
que duraria tota una nit. 68 El 1979 assistim a la creació
de Perpetuum, del mateix compositor, presentat com un
«espai de fascinació per a transformacions d’imatges i
encontres sonors en perpètua evolució». 69 El 1980 remarquem
una creació de Roger Tessier –membre de l’Itinéraire–
(Mobile-Immobile per a orquestra instrumental),
envoltat sobretot de partitures de Giacinto Scelsi i
de François-Bernard Mâche.
L’agost del 1968, el 22è Festival d’Avinyó ofereix el Quatrième
trio a cordes de Claude Ballif, Thrène d’Alain Bancquart,
Tjurunga IV de Gérard Massias i Demeures aquatiques
de Beatriz Ferreyra. A títol recordatori, aquest
festival va fer una mica el buit a l’òpera ancestral per
poder inaugurar, el 1969, un cicle de «Théâtre Musical
en Avignon» 70 amb Orden de Girolamo Arrigo (el tema
del qual ens remet a la Guerra Civil, guió i text de Pierre
Bourgeade, posada en escena de Jorge Lavelli), On veut
la lumière, allons-y de Claude Prey (òpera-paròdia en
dos processos que tracta de l’afer Dreyfus, posada en
escena de Pierre Barrat), Fêtes de la faim de Claude Prey,
Syllabaire pour Phèdre de Maurice Ohana (poema de
Raphaël Cluzel), Tjurunga, acció musical de Gérard Massias
(text d’Antonin Artaud), Musiques éclatées, participacions
per a bandes, instruments i veu, de Konstan-