Consult the text in PDF format - La Pedrera

PARADOXES I ATOTS D’UNA CRISI PERMANENT
Q
ue la música contemporània estigui en crisi (utilitzo
aquest mot per poder respondre a l’encàrrec
que m’han fet), vet aquí quasi una segona
natura. Una crisi provocada per la manca de mitjans,
pels problemes de difusió –en concerts o mitjans enregistrats–
i per la dificultat de convèncer un establishment
musical amb una reputació conservadora, constitueix,
amb diferents dosis, el tríptic retòric. Tanmateix,
fora d’aquestes contingències, si la constatació és evidentment
més mitigada, ha d’integrar sobretot dos paràmetres
més complexos a comentar: primer, el de l’evolució
de les estètiques de la creació musical i, segon, el
de la seva influència relativament feble sobre el món
de les arts en general. El teatre i la dansa quasi no generen
veritables col·laboracions amb els compositors. El
cinema i les arts plàstiques s’han decantat successivament
cap a músiques més populars.
La música dita contemporània, que fa explícitament
referència a les avantguardes nascudes als anys cinquanta,
planteja mutatis mutandis aquesta pregunta:
ha esdevingut un moviment perdurable perquè la seva
situació socioartística sigui fixada com a tal? Podem, és
clar, posar-ho en dubte; però, malgrat les innombrables
experiències, tendències o pràctiques que s’han desenvolupat
a partir d’ella, a partir dels seus èxits o fracassos,
s’ha inscrit ben bé com una unitat musical. Allò que
queda molt vagament definit per a l’especialista, apareix
com un continent homogeni –fins i tot hostil– per
als profans. És natural designar la música contemporània
com un estil, comprendre-la –sovint amb por, fins i tot
en les capes cultes de la societat– com un fenomen sonor
uniforme. El 2007, en un medi definitivament trasbalsat
per la irrupció de les produccions de massa i de lleure,
que radicalitza les relacions en les pràctiques tradicionals
de les arts i, d’altra banda, els dos postulats
76
inicials de la música contemporània –reconsideració
dels paràmetres musicals amb la finalitat de produir
una música nova i inscripcions d’aquesta pràctica en
un camp artístic alliberat d’un pes històric massa gran–
no s’utilitzen gaire. El recurs, quasi sistemàtic, dins la
història de la música per justificar-ne l’autoritat és, a
més d’això, una edificant constatació de renúncia.
El retrocés de la influència de la cultura clàssica en
la societat d’avui i la posada entre parèntesis de la noció
d’avantguarda en la creació musical concorren, doncs,
a augmentar aquest sentiment de crisi. Però sembla alimentat
tant per una generació sense crisi –en el sentit
que ara no hi ha cap generació que vulgui col·lectivament
qüestionar una part o la totalitat d’allò que ha
heretat de les generacions precedents–, com per la
nostàlgia d’una edat d’or suposada, sublimada per una
sèrie d’obres que han marcat amb la seva empremta
des dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial
fins a tocar dels anys vuitanta. Edat d’or que alguns voldrien
veure renéixer, mite d’un passat ideal més aviat
il·lusori perquè, en realitat, són escasses les obres incloses
en el repertori. Només cal fixar-se, per exemple, que
molt poques orquestres programen «espontàniament»
les obres emblemàtiques d’aquests anys: Xenakis, Stockhausen,
Ligeti, Boulez… Tret dels esdeveniments especials,
mai no són interpretats pel món simfònic tradicional.
Podem constatar-ho: el lideratge de la música contemporània,
és a dir, el seu lideratge moral i emblemàtic,
encara no ha canviat de generació: cap compositor
nascut als anys cinquanta no ha pres encara, simbòlicament,
el lloc que ocupen els seus predecessors des de
fa gairebé mig segle. Al contrari, aquests compositors
de cinquanta anys, més integrats, més acceptats, més
legítims en el dispositiu musical general que els seus