Consult the text in PDF format - La Pedrera

LA MÚSICA CONTEMPORÀNIA EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
En la música no es pot donar allò que sembla que va succeir una vegada a
un pintor important, quan el seu marxant, per causa d’un excés d’obra seva
en el mercat, va pensar que calia destruir-ne una part per tal de mantenir
un bon nivell de preus del que podríem anomenar –i que no sigui
interpretat com a heretgia– els estocs emmagatzemats.
mals i estètics que havien esgotat tot el que podia donar
de si. Si no s’hagués produït aquest punt i a part, l’art
hauria continuat giravoltant concèntricament, repetintse
ell mateix, sense evolucionar; fet que constituiria
–òbviament– la negació de la seva mateixa essència.
La base realista/imitativa/representativa havia fet tot
el seu recorregut i a l’art ja no li quedava cap altra opció
que la ruptura, que l’exploració de noves fonts i troballes
expressives en sintonia amb nous territoris –contemporanis–
de manifestació de la condició humana. Si
el mitjà és el missatge, els nous mitjans expressius es
corresponien amb noves maneres –contemporànies–
de manifestació dels grans conceptes i de les realitats
transcendents de les quals mai no pot prescindir tot creador
com a font alimentadora de la seva tasca. I això val,
insisteixo, tant per a la música com per a totes les altres
arts. En tot cas, cadascuna d’elles té unes especificitats
que comporten angles de consideració també propis.
Naturalment, l’evolució del procés de ruptura s’ha
manifestat de formes diverses i els «ismes» s’han anat
succeint, alguns sense deixar totalment de banda els
referents figuratius –i la tonalitat–. En tot cas, molt al
marge dels cànons escolàstics: pensem en el surrealisme,
el cubisme o la nova figuració que tenen base representativa.
Les distàncies entre Miró i Dalí o entre Kandinsky
i Picasso il·lustren uns segments molt amplis on
es palesa l’esmentada ruptura. En el camp de la música,
els paral·lelismes entre Schönberg i gran part de l’obra
de Stravinsky –el Picasso de la música, com ha estat
dit– o entre la de Webern i Béla Bartók són paradigmàtics
del que he exposat. Ni Stravinsky ni Bartók no trenquen
amb la tonalitat encara que en fan un ús nou i rupturista,
de la mateixa manera que el surrealisme de Dalí
i el tractament de la realitat de Picasso no tenen res a
178
veure ni tan sols amb la dels antecessors impressionistes
i expressionistes més immediats.
Seguint en aquesta línia comparativa, i amb això ja
entrem en l’objectiu d’aquest escrit, apareix la gran qüestió
de per què en la plàstica aquesta ruptura no ha aïllat,
ans el contrari, ha potenciat el seu desenvolupament i
l’acceptació si més no força generalitzada, mentre que
en la música s’ha produït l’efecte oposat. Per què l’abstracció
plàstica ha constituït un esquer expansiu del
protagonisme social d’aquest art i, en canvi, la de la música
l’ha deixat al marge.
Hom no pot pensar que les raons siguin de base artística
genuïna, de validesa de continguts, sinó pròpies
de la naturalesa de cada art, i en una mesura molt determinant
de les respectives possibilitats mercadològiques.
Així, observem que, mentre que la música és un art sense
matèria, de gaudi instantani, hedonista, sensorial,
sovint en grup i en àmbits específics, les arts plàstiques
són arts de gaudi estàtic, individual i en gran part en
àmbits comuns, i, component decisiu, són corpòries,
tenen una naturalesa física tangible.
Però, per damunt de tot, hi ha una diferència fonamental
que és l’anomenada dels seus respectius potencials
com a moneda de canvi, com a objecte tangible
que, en aquesta qualitat, pot ser objecte de transacció
mercantil especulativa, circumstància que en el cas de
la plàstica ha adquirit una fonamental carta de naturalesa.
I no és pas que la música no contingui components
industrials i no pugui ser objecte de tràfic de mercat,
però tanmateix les maneres són per via indirecta i
dimensionadament molt menys significatives. Per això
aquesta vessant no és decisiva a l’hora d’afavorir processos
d’acceptació social. En la música no es pot donar
allò que sembla que va succeir una vegada a un impor-