Consult the text in PDF format - La Pedrera

ALGUNS APUNTS SOBRE LA MÚSICA ACTUAL A ANGLATERRA
llit Thomas Ades, Julian Anderson, Henri Dutilleux, Mathias
Pintscher, Kaija Saariaho i Mark Anthony Turnage.
La idea era oferir, en una temporada, un cicle de cinc
obres del compositor resident. Podia tractar-se de comandes,
com Sur le même accord, nocturn per a violí i orquestra,
de Dutilleux, o Aile du songe per a flauta i orquestra,
de Saariaho, o d’obres ja compostes. L’objectiu principal
de la residència era explorar l’obra d’un compositor,
bastir un repertori, permetre al públic fer-se una idea
de l’obra d’un compositor d’avui a partir d’algunes peces.
I el públic seguia perfectament aquesta proposta. El cas
d’Anglaterra és una mica particular, en la mesura que
els compositors, en vida, gairebé sempre s’han beneficiat
a la vegada d’una àmplia audiència pública i d’un
evident compromís per part dels directors d’orquestra:
Colin Davis, Andrew Davis, Mark Elder i Simon Rattle,
entre altres, sempre han donat suport i dirigit la música
dels seus contemporanis.
Moltes raons poden explicar aquesta adequació entre
els compositors contemporanis, els músics i el públic
britànic: la pràctica musical i coral massiva; el compromís
dels mateixos compositors en l’ensenyament musical
a nivell secundari i superior; l’obertura d’esperit, el
pragmatisme i l’absència de tot dogmatisme dins l’àmbit
de la música d’avui. D’altra banda, les comandes fetes
als compositors emanen molt sovint de les institucions
artístiques i són, doncs, validades i legitimades pels
mateixos músics.
52
Hi ha una diferència fonamental entre Anglaterra i
l’Europa continental, on les fronteres estètiques i culturals
són més marcades i controlades; els compositors
s’estanquen en un gènere o en un tipus de producció
i els és bastant difícil traspassar aquestes fronteres. A
França, per exemple, la història de la creació musical,
des de la fi de la Segona Guerra Mundial, ha estat marcada
pel pes i el poder de compositors postserials que,
si bé és cert que han animat la vida musical, també han
fet pesar sobre ella un dogmatisme estètic una mica
exclusiu. Ara mateix, la música contemporània a França
sembla desempallegar-se d’aquest encotillament. Algunes
grans institucions en són testimoni: així, el festival
de música d’Estrasburg programa a la vegada obres
de Boulez, d’Aperghis i de Gorecki.
La música contemporània al Regne Unit dóna testimoni
d’una gran vitalitat i d’una gran diversitat. Els compositors,
els intèrprets, els difusors i els públics són
ben vius. Però, malgrat els esforços d’aquests últims
anys, aquest àmbit podria guanyar molt si rebés més
suport amb finançaments públics ■