Consult the text in PDF format - La Pedrera

ELS POSSIBLES PERQUÈS D’UNA «MÚSICA CULTA» TAN OCULTA
4. 2. Un context descontextualitzat
L’esmentat crític Greg Sandow ho ha dit perfectament.
Avui en dia és necessària la realització d’esdeveniments
musicals i no de concerts. Ben segur, la música nova
guanyaria molts més adeptes si el format del concert
trenqués els motlles tradicionals (els hereus de les acadèmies
del segle XIX) i comencés a incorporar elements
extramusicals o, per exemple, un diàleg amb altres creacions
artístiques. Un dels programes més interessants
del proppassat mes de gener a La Cité de la Musique
de París, el van protagonitzar l’Orquestra de Lió i el conjunt
de La Fenice. Amb el títol de Venècia, la música de
Luigi Nono es va combinar amb música instrumental
veneciana de la primera meitat del segle XVII, on, òbviament,
l’audició contrastada dels dos mons sonors no
feia res més que enriquir les possibilitats de recepció de
dos àmbits aparentment tan allunyats.
Malauradament, però, a Catalunya les noves creacions
s’ofereixen en els formats tradicionals, encara pitjor: de
vegades s’ofereixen amuntegades les unes sobre les altres,
perquè l’important és fer una mena de miscel·lània de
l’estat actual, on, predominantment, l’accent recau només
en el propi món onanista dels creadors i on els oients
continuem escoltant obres que ja ens sabem de memòria
en haver-se construït només com una lliçó d’estil.
4. 3. Un públic perdut
Cal dir-ho sense embuts. Amb l’ús d’un únic criteri d’avaluació
(el dels mateixos compositors) i una preocupació
malaltissa en alguns d’ells a formar part del cànon
musical (o sigui, i a tall d’exemple, que l’OBC o una altra
formació toqui sovint la seva obra musical, no que només
sigui estrenada), per a la immensa majoria el públic és
un simple agent passiu que ha d’escoltar i, si pot ser,
aplaudir. Així, l’interès per la comunicació amb el públic
sembla haver-se convertit, en el millor dels casos, en una
nota a peu de pàgina.
No cal dir que aquesta actitud vers el públic és fruit
d’un enfocament, d’una actitud hereva de la citada societat
schönberguiana i d’una mitificació historiogràfica.
Però, contràriament al que exposa la historiografia, el
públic de l’època de Beethoven el va reconèixer com el
més gran compositor del moment i, en alguns casos,
com el més gran creador musical de la humanitat. Que
Beethoven visqués al marge del seu temps (una actitud
marcada, en bona part, per la seva sordesa) no implica
un no-reconeixement per part del públic coetani. Que
encara ara haguem de referir-nos a Beethoven per inten-
112
tar desxifrar el perquè d’una situació del nostre present,
com ho és la d’un compositor que viu d’esquena al públic,
només pot explicar-se perquè, increïblement, per a
alguns, Beethoven encara és el focus de comprensió de
la realitat musical. I subratllo l’increïblement.
5. Conclusió final amb pregunta: què li passa a la nostra
música contemporània?
Amb la prudència d’aquell que sap que navega per aigües
turbulentes, després de la tempesta produïda amb els
quatre punts anteriors, resulta obvi com a conclusió final
que, en primer lloc, el sotasignant comprèn l’adjectiu
«contemporani» dins una pluralitat on tenen cabuda
Robert Gerhard, Joaquim Homs, Xavier Montsalvatge,
Joan Guinjoan, Josep M. Mestres Quadreny, Jep Nuix o
Llorenç Balsach, però també Feliu Gasull, Carles Cases,
Víctor Nubla, Jaume Sisa, Pau Riba, Refree, Mishima i
Ojos de Brujo (la llista ha estat escrita sense cap intencionalitat),
ja que, al capdavall, tots aquests exemples
han estat fonamentals en la possibilitat de configurar
nous models de constituir el nostre sentit de realitat.
Més enllà d’aquesta pluralitat, que òbviament no participa
de l’apartheid que pateixen de vegades cultures
musicals diferents per part de l’autoanomenada música
culta i/o música artística, el sotasignant continua preguntat-se
per què en un moment com l’actual, on el
panorama català musical viu un dels moments creatius
més àlgids en cultures com el jazz, el mestissatge, el poprock
indie o la música antiga dels darrers anys, la música
contemporània tractada en aquesta revista continua
mostrant un estat preocupant. Els possibles motius
serien els següents:
a) És del tot evident que la manera de concebre la música
iniciada amb Beethoven, intensificada amb Schönberg
i emmalaltida per la postavantguarda ha portat a
un estat on creador musical i societat resten més allunyats
l’un de l’altre que mai. Expressions com la de Harrison
Birtwistle «no puc ser el responsable de les audiències,
no sóc el propietari d’un restaurant» mostren la
voluntat de mantenir-se al marge i de continuar tractant
el públic com a agent passiu. Suposem que perquè
Birtwistle resta convençut que les generacions futures
seran les que el reconeixeran. O no…
b) Les lliçons d’estil onanista de molts dels nostres
compositors (algunes esdevingudes, dient-ho amb el
mot de Llorenç Barber, partitortures) ho han agreujat.
La necessitat interior, aquell principi apuntat per Vassili
Kandinsky, concebut com a motor creador de l’o-