Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB MASSIMO CACCIARI
La seva obertura sobre les perspectives vieneses de principis
de segle no s’atura, tanmateix, amb Krisis, sinó
que es perllonga fins als anys vuitanta, amb almenys
dos altres assaigs fonamentals: Dallo Steinhof i l’obra
ja citada, Adolf Loos e il suo angelo. Com evoluciona
en aquest cas la perspectiva?
En aquest últim assaig –un treball que considero molt
important– Dallo Steinhof, diria que la perspectiva, l’enfocament
del problema, canvia radicalment. En efecte,
si fins a Krisis la meva investigació filosòfica es movia
en els límits d’una crítica negativa (i passava també el
mateix amb la crítica de la categoria política, que havia
tractat en dos dels meus llibres ulteriors, l’un que parlava
sobre la filosofia del dret a Hegel, escrit el 1978; l’altre,
sobre Walter Rathenau e il suo ambiente, el 1979),
des de Dallo Steinhof aquesta crítica es capgira vers un
enfocament positiu: no com una «nova» síntesi, de recer-
ca d’una veritat que cal comunicar, sinó més aviat com
una temptativa de mostrar l’absència, el silenci que emana
dels «homes pòstums» de la cultura vienesa; la
presència de l’«altre» en l’arquitectura de Loos i en la
música de Schönberg, l’indicible en Trakl i en Schiele, les
«tonalitats suspeses» de Walser i d’Altenberg. La imatge
de la modernitat que se’n deriva és bastant més penetrant,
em sembla, que no la que remeten uns enfocaments
disciplinaris reductors, imatge en els límits de la
qual la historiografia arquitectònica, artística i literària
sempre ha confinat aquests autors.
Els inicis dels anys vuitanta coincideixen també amb
els inicis de la seva col·laboració «productiva» amb Nono.
Sí, com ja he dit abans, des de feia força temps es va establir
una relació molt estreta entre Nono i jo mateix, basada
en un intercanvi recíproc de lectures i en discussions
quotidianes. A part d’això, des de l’època d’Al gran sole
carico d’amore (1975), Luigi havia superat la seva desconfiança
per «alguns» autors estrangers de cultura
90
marxista tradicional, i fins i tot la seva obra havia entrat
en crisi a través d’ells, interrogant-la, «qüestionant-la»,
amb aquesta barreja de crueltat i de benvolença, el secret
de la qual només ell coneix. Tanmateix, les últimes barreres
no van cedir definitivament fins a la lectura, per fi
aclarida de tot malentès, de Nietzsche. A partir d’aquest
moment, la nostra activitat quotidiana de lectura, de
comentari i d’audició es va fer molt intensa, gravitant
des del 1976 al voltant de la idea, tan fascinant com obsessiva,
fins i tot per a mi, de Prometeo. Al principi en va
sortir un text, Das atmende Klarsein, el títol del qual
s’inspira en un vers de Rilke (veritable «referent» de la
nostra amistat). Després van seguir Io, frammento dal
Prometeo, que ha estat parcialment represa en Prometeo,
Diario polacco 2º, per al qual he utilitzat els textos
d’alguns escriptors de l’Europa de l’Est (com Blok, Pasternak
o Milosz), Guai ai gelidi mostri («l’Estat», escrit
“La meva relació amb Luigi Nono es va fer més intensa, va
esdevenir molt estreta cap a principis dels anys setanta, fins al
punt que des d’aleshores ja no podria separar mai més aquesta
aventura intel·lectual de la meva obra.”
per Nietzsche, «és un monstre gelat»), i per acabar Prometeo,
la redacció del qual data del 1984.
Prometeo, «tragèdia de l’audició». Aquesta necessitat
de l’audició, de «pensar l’audició», segons les seves
paraules, és un problema que també veiem en els seus
últims llibres (sobretot en Icone della legge). Podem
remuntar l’aparició d’aquest tema a la seva experiència
amb Nono?
Certament. La influència a la vegada estètica i filosòfica
de l’obra de Nono ha estat profunda durant aquests
últims anys i no solament en relació amb els temes de
l’audició. La relació paraula/silenci, el problema de la
imatge, de la icona, de les seves antinòmies, són temes
que tornen amb insistència a Icone della legge, però també
a L’angelo necessario, on voregen i s’entrellacen amb
temes purament teològics, i és interessant que s’hagin
desenvolupat precisament a l’interior d’aquesta relació.
Podem dir que en el centre d’aquests dos últims treballs
trobem la qüestió filosòfica per excel·lència de la repre-