Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB MASSIMO CACCIARI
Walter Benjamin, en la segona Tesi de filosofia
de la història, parla d’una «força messiànica
feble» oferta com a dot a cada generació.
Unes paraules semblants apareixen, com a «bocins
esparsos» de la memòria, en el text Prometeu. Però vostè
ja s’hi havia fixat abans, en alguns dels seus treballs
precedents. Recordem, per exemple, l’assaig Adolf Loos
e il suo angelo. I d’una manera més general, em sembla
que la referència a Benjamin és una constant en
tota la progressió del seu pensament, des del primer
llibre Metropolis fins al més recent, L’angelo necessario.
Podria dir-me d’on li ve la passió per Benjamin?
Per poder parlar de la meva primera trobada amb el pensament
de Benjamin, cal remuntar-se a principis dels
anys seixanta, és a dir, al període durant el qual les meves
primeres experiències culturals serioses s’entrellaçaven
amb experiències polítiques. És precisament entre els
anys seixanta i seixanta-quatre, que començo a col·laborar
amb els grups que gravitaven al voltant dels Quaderni
rossi de Raniero Panzieri, i de seguida a Classe operaia.
En aquells anys vaig conèixer Antonio Negri, va
tenir un paper decisiu en la meva formació, em va dur
a llegir un seguit d’obres filosòfiques fonamentals, en
particular Kant i Hegel, i em va posar en contacte amb
intel·lectuals com Alberto Asor Rosa i Mario Tronti. Però
vaig arribar a la lectura de Walter Benjamin una mica
pel meu compte. L’oportunitat em va venir amb l’«històric»
recull d’assaigs, traduït per Renato Solmi i publicat
per Einaudi el 1962, que es titulava igual que la revista
inèdita de Benjamin, Angelus Novus. Recordo que amb
Cesare de Michelis vam quedar literalment trasbalsats
per les pàgines fulgurants de Benjamin, fins al punt que
vam prendre la decisió de fundar una revista que portaria
precisament aquest nom. «El nostre» Angelus
Novus, que va començar a aparèixer el 1964 i on van
88
col·laborar, entre altres, Asor Rosa i Paolo Chiarini, volia
reprendre totalment i molt exactament alguns temes
benjaminians i la manera de tractar-los.
La seva presa de contacte amb Luigi Nono se situa,
doncs, en aquest context?
No exactament. En aquesta època, Nono era un dels
representants més importants del Partit Comunista Italià,
mentre que nosaltres militàvem en l’esquerra extraparlamentària.
Però ens vam adreçar a ell per parlar
de la revista, per saber què en pensava, justament perquè
es tractava d’un intel·lectual de gran prestigi. Per
ser sincer, en aquell moment Nono era lluny de ser tou
amb les tesis de Benjamin, «frenat» sens dubte pel pes
de les categories del marxisme «ortodox» que de cap
manera no veia els autors d’aquest gènere amb bons
ulls. Tanmateix, les nostres converses van continuar i
van esdevenir ja molt més fructuoses amb un altre text
fonamental de la meva formació, L’âme et les formes del
jove Lukács. A partir d’aquest moment, la meva relació
amb Nono es va fer més intensa, fins a esdevenir molt
estreta cap a principis dels anys setanta, fins al punt
que des d’aleshores ja no podria separar mai més aquesta
aventura intel·lectual de la meva obra.
Després d’Angelus Novus, el 1968 vostè va fundar Contropiano
amb Asor Rosa. En què es diferencia aquesta
segona revista de la primera?
La temptativa de Contropiano tenia per objectiu fer coexistir
alhora una crítica de dimensió cultural, filosòfica
i política. Els assaigs sobre el romanticisme, sobre l’estètica
hegeliana o sobre la gènesi del pensament negatiu
(on, per primera vegada, jo amb l’aparell crític m’enfrontava
al pensament de Schopenhauer, Kierkegaard i
Nietzsche, és a dir, la gran tríada de filòsofs que Lukács