Consult the text in PDF format - La Pedrera

En el context del festival, en la confrontació de virtuosisme
espectacular organitzat, la música es manifesta
ostensiblement, enviant la major part del temps
un missatge singularment multicultural, a la vegada
transmissible i no imitable, personificat i universal. L’art
musical gaudeix, així, del potencial de l’efímer, de l’inefable,
de l’inestable, del risc sens fi portat sobre aquest
fil d’Ariadna que s’allibera de tot i que no perdona res.
De la mateixa manera que la paraula, la música –i sobretot
la d’expressió «contemporània»– ha de viure, respirar,
dubtar, intentar, atrevir-se, sorprendre, encantar,
sobtar, qüestionar i exterioritzar-se. Paradoxalment, a
través de l’expressió de l’art sonor el sociòleg Max Weber
ha portat a terme una dialèctica del racional i de l’irracional.
5 La música apareix com si fos la manifestació
més típica de l’art més «interior». 6 Aquí «es transmeten
de boca en boca uns mots de Schuler que diuen
que tot coneixement ha de contenir un bri d’absurditat».
7 Així, a imatge d’aquesta difusió sàviament destil·lada,
el «festival de música contemporània» inclou
a la vegada raó i follia, rigor i fantasia. En aquest context
especialitzat, recercant la unitat i la multiplicitat,
la programació tendeix a inspirar-se tant en la remor
del món com en la vibració intensa de l’elit individualitzada.
Sobre el model del filòsof Friedrich Hegel, que
evocava de grat la «tasca principal de la música», podríem
dir que el paper universal de la creació consisteix
«no a reproduir els objectes reals sinó a fer ressonar el
jo més íntim, la seva subjectivitat més profunda». 8
23
PIERRE ALBERT CASTANET
En plena consciència creativa, la filiació lògica per la
tècnica de la transmissió live (el principi, vell com el
món, del «de boca en boca» i de la representació frontal
escena/espectadors) i el concepte inesgotable de la
famosa «necessitat interior» de l’artista militant serien,
doncs, les garanties de l’autenticitat d’una obra d’art
viva i evolutiva. Ens adonarem que aquest sentiment
s’apropa bastant al mètode del sociòleg Alphonse Silbermann,
per al qual allò «espiritual de la forma» i allò
«viu del contingut» de l’obra serien inseparables. 9 El
festival de música contemporània, paradoxal en la seva
essència identitària –fins i tot problemàtica–, 10 que
desitja aliar recerca isolada i recepció de massa, intenta
conjugar plaer col·lectiu i experimentació personal,
comunió i solipsisme. Així, «tot apuntant a la identitat
absoluta, a través de la negació del particular i del general,
la música nova vol fer-se portaveu d’allò que no
desapareix en ella: el no idèntic», 11 intentant definir
la «funció de la música en la societat actual», intentant
de circumscriure el significat del mot «diversió», Theodor
Adorno fa aleshores una última pregunta fonamental:
«Què vol dir socialment un fenomen que, en
tant allò que és, no arriba a la societat?» 12