Consult the text in PDF format - La Pedrera

sentació –de la representació com a imaginació, com a
capacitat i força de trobar imatges, invenire seria la paraula
justa–, aquesta capacitat de la qual Kant sentia que
era com un insondable misteri a la base de la simple
percepció. Però allò que m’inquieta no és tant la via «descendent»,
la capacitat d’imaginar la representació. La
«via descendent» és aquella que manlleva i torna a manllevar
la cultura contemporània, fins i tot si, ben sovint,
és en la total inconsciència dels problemes implicats. És
a dir, la via que afirma el caràcter «fictici» de cada perceptum
aparent i elemental (es tracta, en altres paraules,
del «nulla res sine interpretatione», amb el qual ens
inflen el cap fins a fer nosa, sobretot a França). El que
m’interessa de debò és el destí d’un perfectum-fictum,
allò que reservem a un «símbol». O bé: què se n’ha fet,
d’aquest «símbol» en la poiesis. O millor: què en fa la
poiesis en les seves formes diverses, d’un «símbol» com
aquest. Necessàriament està obligada a reproduir-la, a
91
MARCO BIRAGHI
multiplicar-la, a transformar-la. Podem esborrar-la? Hi
ha una creació «poiètica» susceptible de ser definida
com de-creatio? O bé la voluntat-a-la-vida, per parafrasejar
Schopenhauer, resta un tema incoercible de tota
imaginació i de tota representació? Aquestes qüestions
afloren –amb tantes altres– en Icon; i comencen a esdevenir
veritablement centrals en l’Angelo. Esperem arribar,
per fi, a formular-les com convé en els propers
assaigs. Però ho torno a dir, no crec que puguem fer-nosen
una minsa idea, si no escoltem i reescoltem fragments
com Das atmende Klarsein o el quartet per a cordes
Fragmente-Stille, an Diotima (Hölderlin és potser,
abans que Nietzsche i Benjamin i més que ells encara,
l’autor de Prometeo) o el silenci perfecte dels últims
lieder n