Consult the text in PDF format - La Pedrera

LA GENERACIÓ OCULTA
Una de les característiques que es podrien remarcar com a síntesi de con-
junt d’aquesta generació és la de presentar una gran varietat que inclou les
tendències més diverses.
Conservatori de Música de Barcelona), compromesos ja
amb l’avantguarda, i després va orientar els seus estudis
sota la guia de Josep Soler.
A més de la importància dels mestres locals, la mirada
a l’exterior sempre va ser imprescindible, i Charles
va arribar posteriorment a Franco Donatoni. Altres deixebles
de Soler, com Albert Sardà o Benet Casablancas,
van emprendre de primer el camí del gran oracle de
Darmstadt, i Casablancas el de Viena. El 1975, any significatiu
per a aquesta generació que amb la mort del
dictador Franco va veure que s’obria un panorama esperançador,
Guinovart anava a classes d’anàlisi musical
a París amb Olivier Messiaen. David Padrós, que va orientar
el seu aprenentatge a Alemanya i a Suïssa, torna a
Barcelona el 1982 i hi reconeix les empremtes deixades,
tot i que sempre busca una perspectiva personal. «En
certa manera és lògic que, a causa de la meva formació
centreeuropea, les meves composicions posseeixin un
forta influència postserial», diu Padrós sobre la seva obra
primerenca.
Però en tots aquests casos, tret d’algunes marques
indelebles, no hi va haver –com sí va ser durant els primers
temps de la generació anterior– una adscripció
formal gairebé incondicional amb el que es feia a fora,
incloent-hi les propostes musicals de la Polònia de Penderecki.
El panorama tendia a allunyar-se de les «fórmules
sacralitzades», d’oracles orientadors, i els joves
buscaven vies més personals, més centrades en la seva
perspectiva interior, fins i tot amb referències a la seva
pròpia tradició.
Guinovart, Padrós i Sardà són els més veterans per
edat, i a les seves obres trobem tres camins diferenciats;
d’arribada més directa el primer, eloqüent i introspectiu
el segon, i amb més presència de les propostes germàniques
el tercer.
Carles Guinovart (Barcelona, 1941) té una presència
singular com a mestre, compositor i pont generacional.
140
La seva obra, que es comença a manifestar als anys setanta,
és d’espectre variat i singular, integrant elements de
la tradició espanyola juntament amb mostres de neoprimitivisme
atractiu (Dodaím, 1991) i incursions de caire
esotèric-literari, com El Aleph (2003) sobre el text de
Borges.
David Padrós (Igualada, 1942) ha configurat un espai
propi, amb una música molt marcada a l’interior, en obres
inspirades d’una manera significativa en el pensament
oriental. No solament la filosofia oriental sinó l’espai
és una de les seves inquietuds principals, com es palesa
en Confluències. Música per a Santa Maria del Mar
(1985), un diàleg específic amb aquest espai característic
del gòtic català a través de la reverberació, efecte sonor
negatiu en general, si bé en aquest cas usat positivament
en un grup de metalls, percussió i electroacústica. Anna
Bofill també és una especialista de la relació espai-música-arquitectura,
temes als quals al·ludeix tant des de la
perspectiva teòrica com en la composició, amb un catàleg
atractiu.
Albert Sardà (Barcelona, 1943), deixeble de Soler, és un
dels dinamitzadors de la música del seu temps; va ser
un dels fundadors de l’Associació Catalana de Compositors
el 1974, i la seva tasca creativa es manifesta en
gèneres diversos, amb atractives incursions en l’òpera:
L’any de Gràcia és una de les seves darreres produccions
enregistrada recentment, amb llibre de Cristina Fernández
Cubas.
La vida musical a Mallorca aporta en aquest panorama
diversos noms d’un gran interès, en particular la
figura d’Antoni Caimari (Sa Pobla, 1943), creador de la
Fundació ACA, d’intensa labor personal i compositiva.
Pel que fa a la dimensió orquestral no es pot deixar d’esmentar
l’obra del barceloní arrelat a l’illa Xavier Carbonell.
Però l’objectiu d’aquest article no és sinó un apropament
a la producció musical dels compositors catalans