Consult the text in PDF format - La Pedrera

ment ric i sensibilitat, Albert García Demestres va des
del registre cambrístic fins a l’obra espectacle, amb algunes
mostres creatives en l’òpera de cambra, com la seva
Mariana en sombras del 2001.
D’una dimensió notòria en aquest àmbit és el pianista
i compositor Carles Santos, exuberant, artista de
recursos múltiples molt atret per l’escena, on sempre
dibuixa mirades iròniques, cops desafiadors, en ambients
musicals en què sol haver-hi una referència a la gran tradició
clàssica en un context de propostes de ruptura.
En un àmbit més diferenciat, més vinculat al «musical»,
se situa Albert Guinovart, pianista clàssic i compositor,
amb una vena creativa substanciada en recursos
tradicionals, sense deixar de banda l’obra de concert.
Construeix amb senzillesa i musicalitat en gèneres diversos,
l’escènic preferentment.
Molt interessat per l’òpera de petit format (El paradís
de les muntanyes, 1994) i de formació clarinetista,
Jesús Rodríguez Picó (Barcelona, 1953) es planteja com
a compositor la capacitat comunicativa de la música,
143
música «que es deixa veure» sense exercici d’abstracció,
comprensible i fins i tot eclèctica.
Als anys seixanta ja s’havia experimentat amb una
certa llibertat o iniciativa de l’intèrpret. Més tard, la nova
generació introdueix la improvisació de caràcter integral
i la performance com a experiència pràctica en
expressions com el jazz que, des de la primera meitat del
segle, van tenir alguna presència testimonial en la música
de concert. Diversos músics arriben a l’escena havent
fet estudis i experiències en aquest camp, fins i tot en
l’exterior, i mantenint alhora contactes determinants
amb membres destacats de les avantguardes de postguerra.
És el cas d’Agustí Fernández (Palma de Mallorca,
1954), que reconeix la paternitat de músics com Cecil
Taylor en el jazz i de Iannis Xenakis en la música de concert.
La improvisació lliure és el seu àmbit preferit, sempre
des del piano, constituint un important catàleg d’obres
de varietat i intensitat expressives. Si Fernández es
caracteritza per una certa introspecció que no defuig
l’aspecte acadèmic, Josep M. Balanyà (Barcelona, 1949)