Consult the text in PDF format - La Pedrera

XIX i durant el XX s’ha parlat moltes vegades de la música
absoluta, bé com a mite, bé com a realitat. La música
sempre ha viscut una tensió, la de situar-se al servei
de la paraula o emancipar-se’n. També hi ha una
altra problemàtica molt interessant, vinculada amb
l’àmbit del pensament, del coneixement, i és la relació
de la música amb els nombres, amb la matemàtica. És
un tema de tradició grega, pitagòrica, platònica, que
sempre ha anat emergint i ressorgint en la música d’una
manera o altra. Sempre hi ha com una doble tendència.
Una de més lírica, diguem-ne, i una altra més xifrada,
l’àmbit de les estructures, de l’harmonia, etc. Penso
en la dita música especulativa de Johann Sebastian
Bach, que respondria una mica a la definició de Leibniz
com a cosa que té relació amb la matemàtica. Però una
matemàtica sensorial, que provoca reaccions en nosaltres
per la via emocional, que per a mi és un dels grans
misteris que la música enclou. Segons com la mirem,
és pur nombre, nombre en el temps, en el ritme, en les
altures, l’harmonia, i amb el nombre, els termes físics
i aquesta geometria musical. Entre els dos termes se
susciten sentiments, emocions i formes que connecten
amb la nostra manera d’actuar, amb allò ètic en nosaltres,
i amb la nostra manera de conèixer.
Sembla complex. Aleshores, com es resol satisfactòriament
tot això en una obra musical, els aspectes lingüístics,
matemàtics, del pensament i de l’emoció?
Els grans músics són els que resolen la quadratura
del cercle. Per exemple, hi ha un músic que em produeix
una gran emoció, un dels grans músics de la segona
meitat del segle XX: Iannis Xenakis. D’una banda, Xenakis
extrema al màxim la tendència cientificista, tracta
de fer una mena de càlcul de probabilitats a partir
dels quals elabora les seves construccions. Són els temps
de la crisi en què se sumeix la música amb el qüestionament
dels principis d’harmonia o amb el serialisme
portat a tots els paràmetres musicals. Xenakis hi introdueix
un element matemàtic que, a més, s’exacerba
95
GERMÁN LOEDEL ROIS
perquè ell era enginyer, arquitecte (va ser col·laborador
de Le Corbusier) i té la concepció en l’espai de «blocs
sonors». A mi, m’impressiona que, malgrat que les seves
músiques porten uns títols, la veritat, fins i tot irritants,
noms innocus que semblen dissenyats per a la pel·lícula
2001, després són músiques que arriben profundament,
que tenen una gran capacitat de comunicació.
Gairebé gosaria dir –i ara usaré un terme que és força
tabú en les estètiques de les neoavantguardes– que és
una música expressionista o, si més no, neoexpressionista.
Xenakis en deia música estocàstica. Amb tot,
són composicions que arriben molt a l’emoció, o sigui,
si se saben sentir en condicions adients, tenen una
emoció rude, un gran efecte de força. Jo diria que és un
dels grans renovadors del simfonisme en la segona
meitat del segle XX, una mica com en va ser Bruckner
a la fi del XIX o Gustav Mahler els primers anys del XX.
No és casual que en els seus llibres teòrics parli de
«masses sonores». Sempre pensa en grans construc-
“Des del segle XIX i durant el XX s’ha parlat moltes vegades de la música
absoluta, com a mite o com a realitat. La música sempre ha viscut una
tensió, la de situar-se al servei de la paraula o emancipar-se’n.”
cions, en grans unitats. Però és curiós que, per decidir
les seves eleccions com a compositor, se serveix de la
matemàtica, d’una matemàtica molt sofisticada. I això
no li impedeix gens, ans al contrari, produir uns efectes
de comunicació que poden arribar a ser commovedors.
Per a mi, això és un gran misteri.
Passa solament amb els grans compositors de les avantguardes,
això? Coincideix amb un moment de revisió
dels cànons musicals europeus de segles anteriors?
En absolut. És el mateix misteri que ens descobreix
Johann Sebastian Bach, que és el més calculador dels
músics. En algun sentit, el més matemàtic. Pensem en
L’art de la fuga, una obra abstracta com cap altra, composta
per a cap instrument. I, tanmateix, Bach és un
dels músics amb més capacitat d’efectuar una connexió
cordial amb els nostres afectes, amb els nostres sentiments.
De revisió i reformulació, n’hi ha hagut; però això és
una constant en la música. Crec més aviat en la preci-