Consult the text in PDF format - La Pedrera

“
LA MÚSICA CONTEMPORÀNIA EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Per què aquesta distància entre el públic i la música
més complexa dels nostres compositors vius?
Per què aquesta es veu abocada sovint a unes
condicions miserables de difusió?» (inici de la presentació
d’un cicle dedicat a la música actual de compositors
catalans i illencs, escrita el passat dia 19 de desembre
del 2006).
Un segle després –any 1908– que Arnold Schönberg
escrivís les primeres composicions amb què trencava
amb la tonalitat, el concepte de música contemporània
–nascut aleshores sense que el seu creador en fos
conscient– continua pesant com un estigma, gairebé
com un oprobi, damunt una música que tan sols ha
pretès sintonitzar amb els corrents creatius que en tots
els terrenys artístics han definit justament la contemporaneïtat.
Una música que tanmateix no s’ha inserit
d’una manera natural en les xarxes de programació normals
i que, essent fins i tot la menys agosarada estèticament
i la més llunyana en el temps –amb un cert matís
clàssic, doncs–, encara és objecte de refús explícit per
part del seu destinatari/assistent als concerts. Per tant,
continua malvivint en manifestacions off sistema, com
una mena de malalt empestat. I l’expressió no és tan
excessiva com sembla.
Observem en aquest sentit un paral·lelisme molt exacte
i suggestiu amb la plàstica. Gairebé dia per dia, el
compositor vienès obria les portes a una nova concepció
formal de l’art sonor, mentre Kandinsky, i després
Paul Klee, trencaven amb el que també podríem anomenar
tonalitat –aquí, és clar, poseu-hi figuració– i
il·luminaven l’art abstracte, que constitueix un dels referents
més representatius de la cultura del segle passat.
Abstracció plàstica i abstracció musical iniciaven el
camí gairebé simultàniament, obrint les portes a una
nova concepció de l’art. Aquesta ruptura dràstica amb
176
la figuració/tonalitat va comportar un trasbalsament
radical dels cànons estètics universals, trencant els paràmetres
de valoració tinguts per inamovibles fins aleshores,
malgrat les múltiples evolucions sofertes en el
curs d’una història que es perd en les profunditats de
la consciència humana.
La imatge d’antuvi més explícita de la trencadissa
es manifesta en el fet que la realitat perceptible deixava
de ser el gran referent i, per tant, hom passava de
posar l’èmfasi en la representació a fer-ho en l’expressió,
obrint les portes de l’art –el que sigui– a un món verge
en què, en principi, cabia tot. Un tot perillós, no cal
dir-ho, perquè en ell, almenys en les passes inicials i a
falta de l’assentament de noves fites referenciadores
fiables, era molt fàcil fer passar bou per bèstia grossa.
De fet, així ha estat en la plàstica i en les altres arts. L’art
abandonava els vincles amb la realitat imitable per passar
a la immanent o al reialme de l’intangible expressiu.
El concepte bàsic de bellesa era objecte d’una nova
definició que la menava a encabir-hi fins i tot els components
tinguts per més oposats a ella. La bellesa de la
lletjor –imatge directa i entenedora– entrava de ple en
aquesta nova alenada conceptual, que en el cas de la
música podia enaltir el desafinament, la destrucció de
la melodia i del melisma, el menyspreu de les gairebé
sagrades lleis de l’harmonia i del contrapunt, i entronitzar
tota mena de sorolls plebeus en la música convencional:
des dels produïts per màquines i qualssevol
estris i atuells de referència humana, als elaborats
científicament mitjançant l’electroacústica.
El fet no va ser casual, sinó que constitueix una conseqüència
lògica d’un procés històric que havia exhaurit
totes les possibilitats de representació; en aquest
terreny ja no era possible «inventar» res de nou després
de segles i segles d’història, i d’evolució dels corrents for-