Consult the text in PDF format - La Pedrera

QUÈ HI HA DE NOU?
rents ramificacions de l’activitat musical han de ser
necessàriament practicades per tot músic desitjós de
fugir de la rutina i l’endarreriment, desitjós d’evitar l’especialització
perillosa pels límits excessius que imposa
a l’individu, desitjós, en fi, de participar en una veritable
cultura musical, i no de ser l’engranatge d’una
maquinària que només té de cultural el nom.
El passatge d’un àmbit a l’altre, és a dir de la recerca
a l’execució, de la pedagogia a l’animació, es fa actualment
per individus isolats que gasten molta energia a
passar d’una institució isolada a una altra, lluitant contra
horaris que són fatalment destinats a no coincidir,
fent cara d’idealistes excèntrics al si d’organismes massa
estretament definits en les seves finalitats i en els
seus mètodes. Si l’educació, per exemple, exclou obstinadament,
com ho fan molt sovint, la recerca i l’experimentació,
si considera que ha de transmetre una
herència definitiva, si considera que té com a finalitat
formar per sempre un individu i no de donar-li el sentit
de la precarietat i del transitori, d’aquesta força irreprimible
que és l’evolució, l’educació es desvia aleshores,
al meu parer, del seu propòsit, de la seva finalitat
fonamental. Pot fins i tot esdevenir una contraeducació
i produir uns obrers especialistes limitats en les seves
possibilitats, innegablement falsejats en les seves reaccions,
tendint a esdevenir essencialment improductius.
Si, d’altra banda, recerca i experimentació passen a un
territori aïllat, si rebutgen la comunicació que solament
pedagogia i animació poden provocar, recerca i experimentació
esdevenen també terrenys estèrils, o si no
estèrils, almenys excessivament protegits, justificant
la seva absoluta necessitat per una onada de sentiment
de martiri. Aleshores, la confrontació organitzada és
sense cap dubte l’única forma que es beneficia d’un
intercanvi viu i realment productiu.
No entra, evidentment, en el marc d’aquest breu article
descriure en detall els procediments que podrien fer
de detonants o precipitar aquesta evolució necessària.
Diguem que es reuneixen totes les condicions per a això,
essent la principal la incertesa que es troba al cor de la
majoria de les nostres societats actuals: aquesta incertesa
no és sempre negativa, al contrari; ens força a reflexionar,
individualment i col·lectivament, sobre un cert
nombre de qüestions fonamentals que tenen a veure
amb la validesa de la nostra herència cultural, amb la
legitimitat de la nostra ideologia cultural. No ens planyem
de massa problemes: si nosaltres no en tenim,
quin avorriment! Parlem molt sovint, massa sovint, de
12
crisi a propòsit de situacions que són només simples
peripècies, necessàries i inevitables. Cal veure, al més
llarg termini possible, la nostra situació musical com
l’esglaó d’una evolució; si nosaltres en realcem bé les
perspectives passades i els seus resultats, també n’hem
d’analitzar lúcidament els aspectes caducs, transitoris;
solament en aquest cas, serem capaços de veure emergir
progressivament noves línies de conducta, noves
línies de força, tan ardentment desitjades pels uns, tan
porugament rebutjades pels altres. La història musical,
com totes les altres, està feta d’individus i per individus:
els magnifica tant com els esclafa –en la direcció
d’un futur absolut, fins i tot si aquest passa per la
nostra actual incertesa. Valdrà més intentar, obstinadament,
que res no ens esclafi!
PS: M’adono que no he parlat ni d’Europa ni d’Amèrica.
Podríem dir que això és perquè, en efecte, en aquest
àmbit, no dono gaire importància a la geografia de les
fonts. No podria negar que hi ha hagut necessitat, en
certs moments, de solidaritat a l’interior del grup ètnic
com, al meu parer, tampoc no se m’acudiria amagar
aquest fenomen que està estretament circumscrit per
unes necessitats locals molt provisòries. A la nostra època,
i en l’àmbit musical pròpiament dit, no en veig pas
la urgència. Les característiques individuals em semblen,
sigui quin sigui el seu emplaçament geogràfic,
molt importants, i hauria d’afegir-hi, que al meu parer
el cosmopolitisme no ha estat mai un pecat ■
(Aparegut en anglès a Celebration of Contemporary Music, programa
d’una setmana de música contemporània a la Juillarde
School of Music de Nova York , 5-13 de març de 1976.)