Consult the text in PDF format - La Pedrera

QUÈ HI HA DE NOU?
És suficient el lloc que ocupa la producció del nostre
temps en la nostra vida musical? Pot comparar-se
al lloc que ocupen la creació de peces noves
dins el teatre i les exposicions renovades freqüentment
en la vida de les galeries? Per la seva part, el teatre no
té l’obligació de tenir en compte la pesada maquinària,
costosa, subjecta a nombroses i restrictives regles:
l’experimentació, en aquest nivell, pot prendre un caràcter
espontani, sense haver de passar per l’estadi de l’organització.
D’altra banda, la pintura, l’escultura o més
en general tot mitjà d’expressió plàstic, creat individualment,
rebut individualment, tampoc no exigeix
una execució important; a més, l’interès que pot aportar
l’especulació sobre el producte acabat facilita molt
l’intercanvi, el provoca fins i tot. No és el mateix pel que
fa a la música que –tret de les excepcions electròniques–
no pot ser presentada tan lliurement, tan independentment.
Lluny de ser un objecte d’especulació, la música,
des de fa molt temps, ha exigit unes obligacions
financeres difícils d’afrontar: si, a l’interior d’un grup
restringit, es pot comptar amb la bona voluntat i retrobar
així l’atmosfera i la llibertat del grup teatral, no és
el mateix pel que fa a les grans formacions, l’aparell
de les quals necessita una organització passablement
complexa, per no parlar del teatre musical que multiplica
considerablement la dimensió i la dificultat d’aquests
problemes.
Cal fer front a una situació difícil, és clar, però no pas
insuperable. Difícil? Evidentment. De tots els entorns,
el musical –en general: parlo tant dels intèrprets com
del públic– és aquell que es presta amb més facilitat als
avantatges visibles de la convenció. No és difícil de comprendre
per què la majoria de la gent s’abona a les delícies
d’una convenció progressivament apresa, que no
pretén ni eixamplar ni superar; en efecte, la música apa-
10
renta, és un fenomen principalment irracional, la comunicació
musical ignora la lògica verbal, la partitura utilitza
signes críptics que molt pocs són capaços de llegir
i la pràctica musical esdevé cada cop més un àmbit
restringit. Podríem pensar que havent arribat a un cert
estadi de la comprensió musical, determinat per l’educació,
l’esforç per passar aquest estadi sembla massa
gran en relació amb el camí acomplert i en relació amb
la recompensa de la descoberta. Volem, aleshores, ignorar
el que succeeix actualment i, fins i tot, en el passat
més recent, estancant-nos obstinadament en la il·lusió
d’una edat d’or de la qual enyorem amargament el prestigi
i el confort –no essent confort i prestigi, en qualsevol
cas, més que il·lusions retrospectives.
Dit això, i malgrat el que puguem pensar d’una actitud
molt estesa, la pitjor resposta seria voler jugar als
artistes maleïts i crear ad hoc un gueto experimental
que parodiaria els circuits generals de la distribució
musical, tot restringint-lo a un públic prèviament segur
i convençut. Per ser digne d’interès, en aquest petit món
voluntàriament clos, hi manca l’essencial, a saber: la
confrontació. Volguda, provocada, acceptada, la confrontació
és l’element indispensable que dóna a la creació
la seva essencial raó de ser. Lluny de resignar-se a
les regles del joc que no són massa difícils d’observar
–cadascú a casa seva, dins la seva esfera d’influència, i
Déu, música per a tots–, ens cal actuar tan directament
com sigui possible per transformar les regles d’un joc
que de vegades han esdevingut, a banda i banda, les
convencions d’una trampa permanent. Cadascú hi
perdrà en seguretat el que guanyarà en aventura. Que
la nostra societat és liberal, tothom ho sap, ho proclama
–en general per complaure’s… encara que hi hagi
excepcions–, el liberalisme dels uns no coincideix pas
forçosament amb el liberalisme dels altres! La nostra