Consult the text in PDF format - La Pedrera

QUI ÉS QUI EN LA MÚSICA CATALANA
en el del jazz i la música moderna, on és molt reconegut
com a teclista, arranjador i director musical.
Autor de composicions per a instrument solista, cambra,
orquestra simfònica i big band, com ara les partitures
orquestrals Interiors, Per a piano, guitarra i
orquestra i Doble concert; les creacions de cambra Sanctuarios
i Pianorkusion, i les peces per a piano Bluesolaf,
Seqüència puntillista on hi ha un Schubert amagat
i Cinc sorpreses per a piano a quatre mans. També és
autor de la banda sonora del film Nudos, de Lluís M.
Güell, i de la música de les sèries de TV3 Ventdelplà i
Mar de fons. Col·laborà amb Pedro Ruiz en el programa
d’entrevistes de TVE2 La noche abierta.
Carles Santos (Vinaròs, 1940). Compositor, pianista, director
i performer. Artista d'allò més polifacètic i inclassificable,
la seva figura s'ha de tractar per força com un cas a
part en l'àmbit de la música contemporània, per la singularitat
del seu llenguatge creatiu. Format al conservatori
del Liceu, i amb estudis posteriors a França, a Suïssa
i als Estats Units, inicià la trajectòria artística com a
pianista el 1961, amb un repertori de música del segle XX
que va abandonar als anys setanta per dedicar-se en
exclusiva a la seva pròpia obra. Durant aquest període
també col·laborà amb Mestres Quadreny en la creació
del Grup Instrumental Català (GIC). El piano, motor del
seu univers sonor, és el seu instrument fetitxe, amb
què manté una intensa relació física i emocional que fa
particularment visible en els seus espectacles. En la seva
música, personalíssima i intransferible, conflueixen diverses
influències, des del rigor i la inventiva bachiana al
minimalisme i la música espanyola, si bé el seu tret
més distintiu potser és l'ús continu de la provocació, com
a mitjà de comunicació amb el públic. En són bon exemple
els seus nombrosos espectacles escenicomusicals, on
el compositor desplega una desbordant imaginació poètica,
visual i estètica, com ara Tramuntana tremens, l'òpera
Asdrúbila, La pantera imperial, Ricardo i Elena, L'adéu
de Lucrècia Borja i La meua filla sóc jo, guardonada
amb el premi Max 2007 a la millor composició musical
per a espectacle escènic. El 2003, el Teatre Lliure el nomenà
Compositor Resident, fet que palesa la seva estreta relació
amb Barcelona.
Albert Sardà (Barcelona, 1943). Estudià contrapunt i composició
amb Josep Soler. El 1972 assistí, a Darmstadt, al
curs internacional de música contemporània impartit
per Ligeti, Stockhausen, Kagel i Xenakis. També és engin-
212
yer industrial i llicenciat en història de l’art per la Universitat
de Barcelona. Premi de composició Ciutat de Barcelona
1986 pel seu Concert per a violoncel i orquestra,
la seva obra ha estat interpretada i enregistrada per
orquestres i conjunts nacionals i estrangers. Altres creacions
seves són Le serpent, Quartet de cordes, Kouroi,
Khana, Gloomy, Appaz i Concert per a saxo soprano i
orquestra. També és autor d’obres escèniques, com el
ballet L’ombra (premi Ferran Sors 1984) i les òperes de
cambra L’any de Gràcia (1992) i Selima (2000), sobre textos
de C. Fernández Cubas i Miquel de Palol, respectivament.
Catedràtic d’estètica del conservatori de Barcelona,
destaca en especial la seva tasca en pro de la difusió
de la música contemporània. Membre fundador de l’Associació
Catalana de Compositors, la presidí del 1981 al
1992 i hi endegà diverses iniciatives, com el cicle de concerts
Música del Siglo XX al bar Nick Havanna de Barcelona.
Ara és director de la Fundació Música Contemporània,
des d’on promou cursos i enregistraments
discogràfics.
Josep Soler (Barcelona, 1935). Compositor i pedagog. Deixeble
de Taltabull i el representant més jove de la Generació
del 51, ha practicat el dodecafonisme com a base de
la seva producció, sense cedir ni a les modes ni als excessos
experimentals de les avantguardes. En la seva música
hi ha un rerefons expressionista que, des del rigor formal
i el control absolut dels recursos, causa un gran
impacte. La música religiosa és una constant en la seva
obra, amb partitures tan admirables com Passio Jesu
Christi (1968), Passio secundum Ionannem (1970) i Rèquiem
(1975). La major aportació cambrística a la música catalana
actual porta la firma d’aquest creador solitari, honest
i ferm, mestre de molts compositors joves. En el seu catàleg
destaquen fondes Sonates per a violí, per a viola i
per a violoncel, tres Trios de corda, dos Trios amb piano,
quatre Quartets de corda, un Quintet de vent i un Quintet
per a piano i corda. Fascinat per la figura de Francesc
d’Assís, ha estrenat dos poemes simfònics inspirats en el
sant, Simfonia Sant Francesc (1961) i Poema de sant Francesc
(2003), encàrrec de l’OBC, i El misteri de sant Francesc
(2005), una austera, fonda i conmovedora partitura escrita
per a dos recitadors, cor de veus blanques, quartet de
corda, orgue i percussió, que l’autor defineix com a “acció
dramàtica” i que segueix un esquema similar als antics
misteris sacres. Tot i que una gran part del seu catàleg
està inèdit, ha sovintejat l’òpera durant tota la seva longeva
carrera, amb èxits com Èdip i Iocasta (1972), estre-