Consult the text in PDF format - La Pedrera

165
DAVID ALBET
“Qui són aquests?, es preguntaven des de l’oficialitat del país, que sentien com
si els prengressin alguna cosa que els pertanyia. Estaven gelosos pels diners
que es creien que teníem. Recordo que, després del primer concert, ja estàvem
en xifres vermelles perquè havíem comprat les cadires, els faristols, etc. Durant
un any vam treballar sense cobrar ni un ral.”
una setmana, tal com solia fer-se sempre amb les estrenes
de teatre.
Això, si no estàs vinculat a un lloc on es fa teatre...
...ni se t’acudiria. La veritat és que, si no ho fèiem més
bé, és perquè no en sabíem més. Tot plegat, allò va ser
una gran escola.
Recordo que, com a flautista, en vaig aprendre moltíssim.
Hi havia bon ambient, estàvem en bones mans, hi
havia seriositat i ganes de treballar.
I ganes de descobrir! El que volíem era fer-ho al millor
possible. El nostre àmbit era Barcelona i el barri de Gràcia.
Recordo que dèiem que érem la millor orquestra
de Gràcia. No hi havia gaire més. Això de fer una programació
estable ens satisfeia totalment. És collonut
sentir-se satisfet perquè, si caus en la insatisfacció, sempre
pots voler més. Estàvem plenament satisfets. Teníem
més del que volíem i ho fèiem amb tot l’amor del
món. Jo vaig estar dotze anys al front de l’orquestra. Arribava
abans que ningú, col·locava les cadires, els faristols
i després arribaven els músics.
Això vol dir que ho vius, que ho portes a dintre.
I cobràvem tots igual. Cobràvem un tant per assaig i
un tant per concert. I era injust, no arribàvem ni al preu
sindical. Els del sindicat ens van trucar dient que rebentàvem
els preus. Però eren les ganes que teníem.
Hi havia músics de l’OBC que venien al Lliure perdent
diners, ja que venien a treballar molt i a cobrar poc. Però
era una satisfacció!
Tots teníem clar que allà ens exigiríem els uns als altres.
Jo exigia molt als músics, però ells també m’exigien a
mi! Ara no fa gaire, parlant amb en Xavi Clot, que és de
l’equip del Lliure, em va dir: «Mira, ara és una altra història,
però allò que vam viure, no ho tornaré a viure mai
més. I em sento orgullós d’haver-ho viscut.» Era un fet
excepcional que ara no pot tornar ni tindria sentit.
Perquè es convertiria en un acte nostàlgic. El moment va
ser aquell, la conjunció d’aquelles individualitats, les ganes...
Tot allò va durar el que va durar i va acabar com va acabar,
però el balanç és bo. Amb aquella orquestra es va obrir
un espai i un tipus de programació determinada.
Allò va ser fruit d’una generació.
Sí, però on són els que vénen al darrere?
Ara es viu d’una altra manera. Ara esperen que els muntin
les coses. Nosaltres, com que no teníem feina, ens la
vam buscar, ens la vam inventar. Però això llavors era
normal. En Boulez va fer el mateix amb el Domaine Musical,
el que passa és que des de París s’irradia molt més,
mentre que nosaltres som una extremitat d’Europa i
només les gires internacionals costen uns diners extres
que no et fan competitiu. D’altres grups europeus com
nosaltres també patien problemes de subsistència, però
tenien molts més recolzaments. En aquest sentit és diferent
perquè aquí tampoc no vam tenir cap recolzament
institucional. Allò va ser gràcies al Lliure i a en Fabià Puigserver,
que es va barallar amb la Generalitat perquè li
feien una retallada i li deien que es carregués l’orquestra.
I ell va dir que ni pensar-ho. Estar emparats pel teatre
va ser la nostra gran sort. El problema és que hi va
haver un encariment molt gran i, dels dos discs anuals
previstos, vam anar reduint. En la millor època, però,
comptàvem amb un pressupost de cent milions de pessetes.
Per tant, gairebé podíem anar sols, però era gràcies
al Lliure i no pas a les institucions, que mai no van
ser sensibles ni ens van recolzar.