Consult the text in PDF format - La Pedrera

Espai Gaudí: empirisme i imaginació
Ramon Folch
La realitat és empírica. Quasi tota. Només se n’escapa
una ínfima porció, construïda a partir d’algunes precipitades
decisions antròpiques, coses que fem els
humans tocant d’oïda. La realitat és empírica perquè
decanta assaigs i errors efectuats pausadament al llarg
de milions d’anys. És empíricament contrastada i per
això funciona. Segurament la beatitud harmònica dels
paisatges intactes ve d’aquí: en percebem la balsàmica
solidesa que es desprèn de la seva pertinència.
La realitat no pertinent, en canvi, resulta impertinent.
Coincideix en bona mesura amb la realitat no empírica,
instaurada provisionalment sense l’homologació que
dóna l’eficàcia mantinguda al llarg del temps. És el cas
del paisatge desgavellat, de l’edifici estrafolari, del gest
falsament artístic. En tenim molts exemples al voltant
nostre, més que més augmenta la nostra capacitat de
fer sense pensar ni assajar.
Potser és per tot això que l’obra d’Antoni Gaudí resulta
tan pertinent. Gaudí no inventà l’arc catenari. Segurament,
ni se li acudí com a resultat d’un exercici d’estil
especulatiu. Simplement el descobrí. Descobrí que és
la manera «natural» de derivar càrregues, la forma
empíricament seleccionada en els sistemes constructius
biosfèrics després de mil·lennis fent assaigs.
M’agradaria que ens ho miréssim d’aquesta manera:
la gran aportació de Gaudí és que, en comptes d’inventar
coses innecessàries, descobrí coses fonamentals.
Recórrer les golfes de La Pedrera, i més ara que amb
el nou Espai Gaudí han recuperat tota la seva esplendidesa,
és un immens plaer estètic i, tant o més, una
gran lliçó moral. Una lliçó de fèrtil humilitat posada al
servei d’una brillant creativitat. Perquè resulta que l’enlluernadora
imaginació gaudiniana emana de la
discreta observació atenta. Sàviament, Gaudí aprengué
el que ja se sabia sense que els humans ho sabessin i
ho convertí en el vehicle de la seva creació.
Es pot dir d’una altra manera: Gaudí posà la imaginació
al servei de la creativitat, en comptes de suplantar-la
per una fantasia al servei de l’especulació. El
caràcter orgànic de l’arquitectura de Gaudí no és degut
als seus generosos ornaments florals o zoomòrfics. Això
és tractament de superfícies, decoració anatòmica. La
seva coherència orgànica és de natura funcional, fisiològica.
Gaudí féu arquitectura orgànica perquè pensà a
partir de l’empirisme de la natura.
El nou Espai Gaudí ens ajuda a adonar-nos-en. Un
plaer. Una lliçó.