Consult the text in PDF format - La Pedrera

ORFES DE LA NOSTRA MÚSICA
fenomen, com s’ha recordat sovint, relativament recent:
fins fa poc més d’un segle, el que era habitual és que
cada generació acostumés a escoltar, amb molt poques
excepcions, les músiques dels seus contemporanis. I
no totes eren sempre ben rebudes, ja que la història de
la música, com la de tota la resta de les arts, és una història
de mutacions formals i d’innovacions compositives.
I l’oïda, com la mirada, que estan estructurades, a banda
dels seus components estrictament fisiològics, per
coordenades i hàbits fonamentalment culturals, sempre
es resisteix a allò que modifica les rutines perceptives.
No és estrany, per això, que des de Monteverdi o
Gesualdo fins a Lindberg o Saariaho, les innovacions
hagin estat rebudes sempre amb recel o amb incomprensió:
la història de la recepció de la música aporta
dades prou significatives, en tots els temps, de la dificultat
que han tingut els compositors més innovadors
a veure diguem-ne consolidades, en l’àmbit dels seus
públics, aquelles obres que en el seu moment han obert
noves perspectives per a les rutines de l’acte d’escoltar.
D’altra banda, el refinament i la complexitat creixents,
des del punt de vista tècnic i compositiu, de les
creacions a partir dels anys trenta del segle XX no són
un fenomen estrictament musical, ja que es podria dir
el mateix d’algunes de les creacions senyera del nostre
temps en l’àmbit plàstic, literari o cinematogràfic.
Pollock, Faulkner o Godard, per esmentar només tres
casos emblemàtics, en gran part estan ben lluny de
ser assumits majoritàriament pels receptors del nostre
temps, com a presències normalitzades.
Val a dir que, en gran mesura, el fet de tenir a l’abast
les produccions culturals d’altres èpoques no ha permès
gaudir de les produccions contemporànies més arriscades
i innovadores del nostre temps sinó, més aviat al
contrari, consolidar un cert gust estereotipat per aquelles
innovacions i ruptures assumides amb el pas del
temps, cosa que ha provocat, en molts casos, que les ruti-
nes perceptives i intel·lectuals encara siguin avui més
encartonades del que ho van ser en unes altres èpoques.
La manera que tenim de relacionar-nos amb la història
de les nostres produccions culturals, doncs, no ha
jugat a favor de la comprensió de la cultura del nostre
temps. Alguna cosa ha fallat en aquest sentit, i falla encara,
a l’hora de mostrar la continuïtat entre les creacions
musicals (i plàstiques, literàries o cinematogràfiques)
del passat i les que ens són estrictament contemporànies.
En segon lloc, és cert que la música considerada culta
no forma part, com de fet passa amb l’art, la literatura
o el cinema, dels referents culturals amb què una
societat intenta comprendre’s ella mateixa i en els quals
es reconeix. La circulació de les obres musicals recents
i les formes de relació entre les obres i els seus públics
La música que s’interpreta i s’escolta en públic és, fonamentalment, música del
passat, mentre que fins fa poc més d’un segle era habitual que cada generació
escoltés, amb molt poques excepcions, les músiques dels seus contemporanis.
84
mantenen encara uns models de difusió que es van consolidar
fa més d’un segle i que, a hores d’ara, són clarament
insuficients o, fins i tot, definitivament obsolets.
En aquest sentit, són més que remarcables i dignes dels
majors elogis tots els esforços que, des d’algunes institucions,
es fan per normalitzar la relació de les obres
amb els seus públics a través de programes educatius i
pedagògics, especialment adreçats als més joves, i a través
de la recerca de nous espais per a la música que permetin
democratitzar i socialitzar les músiques del nostre
temps. Tanmateix, en el cas de Catalunya en particular
i de l’estat espanyol en general, on la música culta és
encara una anomalia cultural i on els dèficits de formació
musical afecten bona part de la població, si ho comparem
amb molts països del nostre context social i
econòmic, la situació té difícil solució si no es modifiquen
radicalment algunes coses, sobretot d’abast estructural.
Que la música culta del nostre temps sigui encara
un àmbit de la producció cultural que se sent majoritàriament
al marge de la resta de produccions, no és
per causa d’una dificultat intrínseca de les obres sinó