Consult the text in PDF format - La Pedrera

UN DEBAT AL VOLTANT DEL LLEGAT DE SCHÖNBERG
Clàssics i promeses consolidades, i no sempre d’acord.
La música contemporània catalana va
donar-se cita al Simposi Internacional Arnold
Schönberg celebrat el passat setembre a La Pedrera, amb
membres de diverses generacions de compositors catalans:
Joan Guinjoan (Riudoms, 1931) i Xavier Benguerel
(Barcelona, 1931); el jove Hèctor Parra (Barcelona, 1976),
que actualment viu a París i és compositor en recerca
a l’IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique);
Josep Soler (Vilafranca del Penedès,
1935), que va estudiar amb René Leibowitz, amic de
Schönberg, i Benet Casablancas (Sabadell, 1956), director
acadèmic del Conservatori del Liceu i comissari de
l’exposició «Schönberg. Barcelona» presentada a l’Entresòl
de La Pedrera. Tots cinc van participar amb altres
músics en dues taules rodones que van tractar sobre el
impacte de Schönberg a Catalunya i sobre la relació
entre filosofia i composició; però, inevitablement, van
tocar molts altres temes, des de les claus del procés
creatiu fins a les característiques de la música contemporània,
cosa que va portar col·lisions pujades de
to, sobretot a propòsit de Pierrez Boulez i l’IRCAM parisenc,
fundat per ell.
Joan Guinjoan i Xavier Benguerel, moderats per Susana
Zapke, van parlar del impacte de Schönberg a Catalunya,
i ells en són un bon exemple. Guinjoan recordava
que va tenir el primer contacte amb la música de
Schönberg l’any 1954 a la Sorbona, on va escoltar la Suite
op. 29, una de les que més l’ha impactat posteriorment.
«Des d’aquell moment em vaig convertir en un apòstol
de Schönberg, per a mi era com un déu», va afirmar. De
manera que després dirigiria moltes obres del compositor
austríac, encara que la recepció podia ser complicada.
«Alguns oients, com el sociòleg Gabriel Jackson,
gran admirador de Schönberg, em deien que els agra-
186
dava moltíssim, però que després de deu minuts l’oïda
quedava saturada si volien escoltar tot el que succeïa.
Per això el Pierrot Lunaire s’escolta molt bé, perquè és
una microforma que permet descansar en cada peça»,
va apuntar Guinjoan, influït sobretot en la manera de
compondre, «no en el sentit del llenguatge sinó de la
posició ètica de Schönberg. Vaig veure un senyor que
es preguntava, sempre estava buscant, i això que havia
fet de tot. Ell deia que la recerca és creació. I encara crec
que, si un vol oxigenar-se una mica i veure-hi clar, tenim
sempre Schönberg, que ens dóna el seu exemple».
Per a Xavier Benguerel, que va dir que si es va dedicar
a la composició va ser per Bartók, present en tota
la seva producció, «l’aparició de la música de Schönberg
va produir a Barcelona un impacte i una sacsejada social
com no s’havia vist mai abans. Vaig ser un defensor a
ultrança de tot el que representava la seva figura. Vaig
deixar la influència de Bartók el 1959 i vaig viure deu
anys amb la influència de Schönberg». Benguerel va
programar nombrosos concerts de Schönberg a Barcelona
i assegura que «mai no he abandonat del tot el
mètode serial, perquè crec que, d’una manera o d’una
altra, ha influït tota la música del segle XX. Però me’n
vaig cansar. Vaig anar a Varsòvia, a la música polonesa:
Penderecki, Lutoslawski, un nou món sonor musical, cap
als anys seixanta i setanta, i la meva obra desembocà
en un altre lloc». De fet, confessa que avui se sent més
lliure que fa tres dècades i remarca que el món musical
és també més lliure, encara que no renega dels anys
seixanta i setanta, una època rica i en què s’han produït
aportacions incomparables.
Sobre les possibles diferències entre les avantguardes
musicals de Barcelona i Madrid, Benguerel va recordar
que «no hi ha gaire diferència. A totes bandes hi
ha músics aferrats a la tradició que no s’han assaben-