Consult the text in PDF format - La Pedrera

lir amb categoria internacional un llenguatge propi.
Albéniz, Granados, Falla i Viñes van ser els qui van establir
aquestes bases en la pràctica. La mateixa idea de la
tradició és la que estimula els joves de la República, que,
malauradament,veuen perdut el rumb a causa de la guerra
civil. La generació que sorgeix de les cendres als anys
cinquanta renega d’aquest passat i d’aquests postulats
gairebé sistemàticament per principi, en reacció a l’espanyolisme
dominant en el règim franquista i els seus
coreligionaris. Però, a Catalunya, figures com Joan Guinjoan,
entre d’altres, assumeixen el seu paper dins una
cultura no pas adquirida sinó pròpia i construeixen un
monument musical no vinculat a les formes dominants
sinó a les essències que li són pròpies; Jondo i Verbum
són dues peces significatives en el pianisme espanyol.
La generació que arriba a l’àmbit professional pels
volts de la mort de Franco sembla que no es planteja
aquestes qüestions, sinó que aposta per la llibertat total
145
del llenguatge i de les idees, construint en funció de postulats
més poètics que no positivistes, amb una riquesa
proposada que, per perspectiva històrica i interès propi,
ja mereix una presència més regular en les nostres
programacions. És curiós el desconeixement que hi ha,
a banda d’un parell de noms destacats, fins i tot en els
medis melòmans, de molts dels compositors esmentats
aquí i de les seves músiques, una situació que atempta
contra la identitat i el desenvolupant cultural de qualsevol
comunitat que es preï com a tal ■