Consult the text in PDF format - La Pedrera

QUI ÉS QUI EN LA MÚSICA CATALANA
Esclat, Enigma, Studio per pianoforte nº 3, Artifici marí
(estrenada per Jean-Pierre Dupuy), Europa 1945 i Caracolas.
S’ha especialitzat en la difusió de la música de
dones compositores.
Xavier Boliart (Barcelona, 1948). Estudià piano, solfeig,
composició i direcció orquestral al conservatori de
Barcelona, del qual és catedràtic. Amb prop de 100
composicions d’estètica independent, hi destaca el
seu interès per la música de cobla. És autor de nombroses
sardanes, a més del primer Concert per a tenora
i orquestra de la història, estrenat el 3 de desembre
del 1999 per l’OBC, amb motiu del 15è aniversari
de la creació d’aquest instrument. Premi Ciutat de
Barcelona 1975 i premis SGAE 1986 i 1987, entre altres
guardons, s’interessa especialment per la pedagogia
musical i ha escrit el mètode Tècnica bàsica de llenguatge
musical.
Narcís Bonet (Barcelona, 1933). Compositor, pianista, director
d’orquestra, pedagog, a més de divulgador i gestor
musical, la seva densa trajectòria s’ha desenvolupat
bàsicament a França. Va ser alumne de Joan Massià i
Eduard Toldrà, qui apadrinà el seu debut artístic al
Palau de la Música Catalana quan tenia solament tretze
anys. Posteriorment estudià amb Nadia Boulanger,
a la qual va succeir com a director del conservatori
americà de Fontainebleu, i amb Ígor Markevitch, amb
qui col·laborà en l’edició enciclopèdica de les nou simfonies
de Beethoven. Ha rebut diversos premis internacionals
per la seva obra, que inclou una abundosa
creació vocal. Ha musicat diversos poemes de Maragall,
així com d’Espriu (La pell de brau), J. V. Foix (la cantata
Ho sap tothom i és profecia) i Valéry (Le cimitière
marin). També és autor d’un Concert per a violoncel i
orquestra i de la Missa in Epiphania Domini.
Teresa Borràs (Manresa, 1923). Inicià la formació musical
a vuit anys al conservatori del Liceu i estudià harmonia,
contrapunt i composició amb Cristòfor Taltabull;
després va fer un postgrau de composició a l’acadèmia
Chigiana de Siena. Ha estat professora de
música molts anys, a Manresa i a Mataró, i també ha
desenvolupat una gran activitat com a concertista de
piano, especialment per donar a conèixer la seva pròpia
obra. Sempre allunyada de l’estètica dodecafònica,
nodreix les gairebé 200 composicions seves de
diversos plantejaments estètics. És autora d’una nom-
202
brosa obra per a piano, però també per a uns altres
instruments solistes i orquestra de corda, com els concerts
per a dues flautes solistes, Opus 64; per a fagot,
flautí i timbal, Op. 65; per a viola, Op. 106, i per a clarinet
i tenora solista, Op. 122. També ha escrit sardanes,
com Matinal, Oreig i Burriac.
Gabriel Brncic (Santiago de Xile, 1943). Compositor i pedagog,
ha fet un paper essencial en la introducció, el desenvolupament
i la difusió de la música electrònica a Catalunya.
Estudià composició amb Gustavo
Becerra-Schmidt a Xile i composició i música electroacústica
amb Alberto Ginastera, Luigi Nono i Iannis
Xenakis a Buenos Aires. Iniciada la seva carrera a l’Instituto
Di Tella (Buenos Aires) i al Centro de Investigación
en Comunicación Masiva, Arte y Tecnología, abandona
Argentina per exiliar-se a Barcelona el 1974, on
fixa la seva residència. El 1975 es fa càrrec dels cursos
de composició de l’estudi de música electroacústica
Phonos de Barcelona i n’és director a partir del 1983.
Com a intèrpret de viola, formà part del grup Multimúsica,
fundat per ell i Eduardo Polonio i Claudio Zulian.
La investigació de sistemes musicals nous que relacionen
les tecnologies electròniques i informàtiques,
en una recerca constant de tècniques i recursos expressius
que ajuden el compositor a produir i controlar el
so, marquen una trajectòria abocada a l’ensenyament
i la creació d’avantguarda. El seu amplíssim catàleg
inclou, en la primera etapa, el Concert per a viola (1967)
i la sèrie de 24 Quodlibet escrits per a instruments molt
variats, diversos grups instrumentals i orquestra. El
1983 compon la rellevant Polifonia de Barcelona, per a
grup de cambra amb processament electroacústic en
temps real, on usa per primera vegada un algoritme
per a ordinador amb què pot aprofundir i formalitzar
els principis constructors de la seva música. Un exemple
notable de les noves possibilitats en l’exploració i
el control del so és Clarinen Tres (1986) per a clarinet i
cinta. Actualment, a més de dirigir la Fundació Phonos,
fa classes a l’ESMUC i a la Universitat Pompeu Fabra.
Salvador Brotons (Barcelona, 1959). Director i compositor.
Inicià la carrera com a flauta solista a les orquestres
del Liceu i Ciutat de Barcelona. Havia estudiat al conservatori
de Barcelona amb Antoni Ros Marbà, Xavier
Montsalvatge i Manuel Oltra, entre d’altres, però el factor
clau en la seva evolució musical va ser traslladarse
als Estats Units per doctorar-se a la Florida State Uni-