Consult the text in PDF format - La Pedrera

ent. En molt poc temps s’havia recuperat molt, però
la guerra ho va tallar tot. Els de certa edat marxen a l’exili,
com Robert Gerhard pel seu càrrec a la Generalitat.
I els que es queden, com Homs, Mompou o Montsalvatge,
queden aquí atrapats. I aquesta generació
intentarà tornar a posar les coses al dia; però, és clar,
des de les beceroles. Guinjoan va tenir sort de poder
anar becat a París.
I tot això després d’haver viscut un cert punt de glòria.
Perquè pocs anys després de la guerra civil, això era
un desert.
És que hi havia hagut Schönberg, Gerhard, els noucentistes...
Hi havia moviment, hi havia vida. Però la guerra
va aportar la grisor, amb una fuga de matèria gris al·lucinant.
I aquesta grisor enllaça fins als vuitanta i amb l’Orquestra
del Lliure. Entremig hi havia singularitats, com
el doctor Robert, que manté la flama de la música a Barcelona,
o Jordi Roc, que crea el Festival Internacional que
recolza molt la generació dels Benguerel, Guinjoan, Mestres
Quadreny, Soler.. Tota aquesta gent té discos gravats
i tot això és degut a la promoció del Festival. La discogràfica
Edigsa també aposta per la cultura catalana.
L’Oriol Martorell n’era el director. Ell és una altra figura
clau. L’antologia de la música catalana, la va fer ell. Són
un seguit de gent que tenia una visió àmplia, enciclopèdica.
Llavors arriben els vuitanta i es recuperen les institucions
democràtiques. En canvi, no es potencia la música
contemporània.
Penso que hi ha un base ferma amb Max Cahner. Però
el problema és que el que s’havia de fer era construir les
estructures i això no s’ha fet gaire, s’ha fet molt poc.
Aquesta és la realitat. La música ha quedat al marge.
La gent de teatre sí que ha sabut fer-ho millor.
Però és que la gent com Mario Gas o Lluís Pasqual sortia
a la Rambla cridant per reivindicar el teatre. Però
no hi havia cap músic.
Els que hi havia eren gent com en Lluís Llach a les jornades
llibertàries. Però dels nostres, no n’hi havia cap,
no teníem representació.
Això ens pot haver afectat a la llarga. És un fet que els
polítics han anat constatant sempre, en Ferran Mascarell
el primer: «Els músics us queixeu poc», em va dir.
I té raó.
DAVID ALBET
Possiblement. Pensem en d’altres països. A Alemanya,
per exemple, no s’ha trencat mai el fil i, a hores d’ara,
l’Angela Merkel i uns quants ministres estan abonats
a la Filharmònica de Berlín. Nosaltres, en canvi, no hem
tingut un abanderat entre els polítics, però tampoc no
hi ha hagut una pressió com la que han fet els del món
del teatre. A més, també hem patit una orfandat. Els nostres
pares són fàcilment identificables, però qui van ser
els nostres avis?
Seria Robert Gerhard, que si no hi hagués hagut la guerra
civil s’hauria quedat aquí i haurien sorgit uns deixebles.
En aquest sentit, tinc la sensació d’orfandat total. Mai
no he sabut a qui havia de trucar per buscar consell.
Totes les decisions, les hem hagut de prendre nosaltres.
Però és que, a més de no haver tingut avis, els pares que
hem tingut...
No han exercit de pares. Jo no m’he atrevit a trucar-los,
perquè en alguns casos fins i tot s’hauria pogut utilitzar
en contra nostre. Això, ho he viscut en carn pròpia.
Als propis pares els han fet enveja els nostres èxits. En
d’altres països hi ha hagut unes figures cabdals que
tenien un estatus i que estaven per sobre del bé i del
mal. Cap dels d’aquí no ha aconseguit aquest estatus
social per despenjar el telèfon i parlar amb el president
■