Consult the text in PDF format - La Pedrera

CAP A UNA NOVA EXPRESSIVITAT
Després de l’esgotament dels paradigmes serials
i espectrals dels anys cinquanta i vuitanta respectivament,
els compositors joves experimentem
avui en dia una forta necessitat de restablir
sistemes de referència adaptats a les exigències concretes
de cada nova obra. Així, en començar a plantejar
una composició, ens sentim quasi obligats a organitzar
les diferents dimensions sonores partint, ben
sovint, de zero. Dins d’aquesta fluida situació, totes les
possibilitats queden obertes a l’acció creativa. I una gran
part d’aquestes possibilitats resulten de l’aplicació de
les noves tecnologies en els més diversos àmbits de la
creació musical. Des de l’ús d’editors de partitura com
Finale o Sibelius fins al plantejament d’obres multimèdia
on interactuen, en diferents estrats, programes de composició
assistida per ordinador (OpenMusic, Common
Music), captació del gest dels intèrprets (EyesWeb, MnM)
i tractament i síntesi sonors en temps real (Max/MSP),
el procés creatiu es troba profundament influït i enriquit
pels avenços científics i tecnològics de la nostra
època. Aquesta riquesa de mitjans no és aliena, per altra
banda, a la crisi desencadenada per la insuficiència dels
paradigmes precedents, on aquestes possibilitats eren
pràcticament inexistents. Com un embrió inquiet que
intenta trencar la closca de l’ou que li impedeix descobrir
el món exterior, la proliferació d’eixos de recerca i
de propostes innovadores i arriscades aporta diferents
possibilitats de materialització en aquest nou estadi de
creació musical.
Un repte a la vegada individual i col·lectiu se’ns presenta:
dominar aquests nous mitjans i integrar-los en
el que podríem anomenar «gran tradició musical occidental».
Tal com passa amb les teories científiques, quan
la subsistència d’un nou paradigma proposat encara
no està garantida, la lluita per la seva existència desen-
154
cadena actituds d’intolerància mútua amb els partidaris
del passat. Però aquesta situació només pot ser
transitòria. Pensem en els aldarulls provocats per les
polèmiques estrenes d’Arnold Schönberg a Viena o de
Stravinsky a París ara fa cent anys. Després de seixanta
anys, lluny ens queda l’emergència d’una nova manera
de fer i pensar la música durant la postguerra. L’eterna
discussió sobre la difícil relació de la música
contemporània amb el públic és més estèril que productiva.
No podem negar a priori el poder de comunicar
i d’expressar de la nova creació artística, ni tampoc
podem demanar a la història que acceleri artificialment
el seu ritme de selecció natural. Cal mantenir-se oberts,
curiosos, permeables i al mateix temps ser exigents i
crítics. Però sempre caldrà estar disposats a deixar-nos
sorprendre. És imprescindible que el públic tingui l’oportunitat
que les noves vibracions que afloren diàriament
de la jove creació musical desvetllin la seva sensibilitat
i l’enriqueixin. Només en aquestes condicions,
artistes i públic compartiran simbiòticament un ecosistema
en evolució sostenible.
Actualment observem com l’emergència de noves
obres mestres –exemples paradigmàtics de finals del
segle XX i principis del XXI– en tots els àmbits de la
música contemporània (des del Cinquè quartet de corda
de Brian Ferneyhough, estrenat ara fa menys d’un
any, a l’Esprit des dunes de Tristan Murail, des de Jagden
und Formen de Wolfgang Rihm a Death of light-Light of
death de Jonathan Harvey, o des de Trama de Joan Guinjoan
als Zayines de Francisco Guerrero) comença a establir
un nou marc de referència per a tota una nova generació
de compositors. En aquest canvi, la tradició musical
occidental és vista més aviat com una font permanent
d’inspiració i enriquiment que no directament declarada
obsoleta. De fet, aquesta nova situació ha establert