Consult the text in PDF format - La Pedrera

el mestre, qui l’enumera entre els seus deixebles més
destacats, és reveladora d’un altre tipus de dificultat,
relativa a la simbiosi problemàtica i al nostre entendre
no sempre ben resolta entre els elements d’arrel hispànica
i d’altres materials i estris tècnics de concepció serial
i directa ascendència schönberguiana, a la fi dominants
en la composició i elaborats en tot moment amb un altíssim
nivell de competència tècnica. Heterogeneïtat present
en realitzacions com el Concert per a piano i cordes,
els Tres Impromptus per a piano o la Sonata per a violoncel
i piano. La comparació amb el cas de Nikos Skalkottas,
en obres tan estimables com el seu Octet, palesa
aquesta fractura estilística que en l’autor grec és molt
menys aparent. Els vuit anys que separen l’esmentada
Sonata per a violoncel i piano, de l’any 1956, i l’oratori
La pesta, de l’any 1964, de punyent i exacerbat expressionisme,
il·lustren l’extraordinària evolució de Gerhard
envers nous materials –més abstractes– i noves concepcions
sonores i formals, que culminaria en les obres
mestres de cambra del darrer període Libra i Leo. (Vegeu
Sonata per a violoncel, tercer moviment, 1956, i The Plague,
III, «L’impacte sobre la població», 1964.)
Durant la seva llarga vida, Joaquim Homs va mantenir
viu el llegat de l’obra i el pensament de Gerhard, desenvolupant
–en paral·lel a la seva ocupació professional
121
BENET CASABLANCAS I DOMINGO
com a enginyer– una tasca creativa lligada estretament
amb la personalitat i obra del seu mestre, donant origen
a una àmplia producció de conspícua sobrietat expressiva,
contenció formal i depurada coherència estilística,
dominada per la gravetat dels colors foscos deliberats
i característics. El despullament ascètic, fins i tot
hieràtic tot i conviure amb pàgines d’inequívoc lirisme,
assenyala alhora el nucli i els límits del seu univers expressiu.
(Vegeu Impromptu núm. 2, per a piano, 1956-60.)
Dels compositors sorgits després de la guerra, el cas
de Josep Soler mereix una atenció singular, tant pel que
fa al pes de l’Escola de Viena en la seva obra com per la
contribució a donar-la a conèixer entre els compositors
més joves. Influència que cal considerar abans estètica
que no pròpiament tècnica i que, en la resultant final,
conviu amb el magisteri no menys determinant exercit
per la figura del malaguanyat pedagog Cristòfor Taltabull.
De fet –i aquest punt l’acosta a Joan Guinjoan–
la referència i estima envers la Segona Escola de Viena
constitueix una constant al llarg de la seva trajectòria,
potser més centrada en Schönberg en el cas de Guinjoan,
i més amatent i afí al llegat de Berg pel que fa a Soler,
segurament com a conseqüència de la seva intensiva
dedicació a l’òpera, gènere al qual Guinjoan s’apropa
únicament en la seva maduresa.