Consult the text in PDF format - La Pedrera

ALGUNS APUNTS SOBRE LA MÚSICA ACTUAL A ANGLATERRA
Per poder evocar la situació de la música contemporània
a Anglaterra, cal recordar alguns
punts importants de la història musical britànica.
Després de la mort d’Henry Purcell el 1695, la música
anglesa s’adorm per un període de dos segles. Hi ha
compositors però són essencialment epígons. Es reprèn
el fil amb Ralph Vaughan Williams, Edward Elgar,
William Walton i, després, Benjamin Britten. La música
anglesa reneix, tonal i modal, inspirada per la literatura,
mantenint-se al marge de la revolució iniciada
per Wagner i consumada per Schönberg al continent
europeu.
Tanmateix i paral·lelament, la pràctica musical, sobretot
coral, no ha perdut mai la seva vivacitat a les illes
britàniques. I els teatres, les orquestres, els cors –empreses
privades–, així com els empresaris, han tingut una
importància considerable durant aquest període.
Aquests actors de la vida musical han hagut de demanar,
en aquests anys, compositors estrangers que han
creat, per a Anglaterra, obres majors. Se’ns acut Haendel,
Haydn, Mendelssohn, Dvorák… Aquest context ha
permès que Anglaterra sigui extremadament oberta i
sensible a les influències i als estils musicals de l’Europa
continental.
La creació musical a l’Anglaterra d’avui s’inscriu dins
la continuïtat d’aquesta història. Els compositors britànics
contemporanis –Thomas Ades, Julian Anderson,
Rodney Bennett, George Benjamin, Harrison Birtwistle,
Brian Ferneyhough, Jonathan Harvey, Oliver Knussen,
Michael Nyman, Peter Maxwell Davies, James McMillan,
John Tavener, Mark Anthony Turnage, John Woolrich,
per citar-ne alguns exemples– tenen cadascun el
seu llenguatge propi i el seu estil propi, amb inspiracions
molt diferents, des del jazz al serialisme, del minimalisme
a les músiques del món... De fet, la música con-
50
temporània a Anglaterra és, abans que res, fruit del pragmatisme
i de l’obertura. A la diversitat de les inspiracions,
s’hi afegeix la de les produccions: aquests compositors
treballen sense exclusivitat per a artistes,
orquestres i públics molt diferents, infants inclosos.
La cultura anglosaxona està innegablement impregnada
d’un liberalisme que retrobem dins l’àmbit de la
creació musical. Les divisions i les guerres internes són
poc freqüents, i tots aquests compositors, encara que
amb estils diferents, senten respecte o amistat els uns
pels altres. Podem notar igualment que el liberalisme
i l’eclecticisme anglosaxons han tingut incontestablement
una influència sobre el treball i l’estil dels compositors
estrangers: Bartók, Stravinsky, Korngold i Kurt
Weill en són testimonis.
Les institucions angleses han fet, i fan encara molt,
per la música contemporània: el Barbican Centre i el
South Bank Centre, per citar-ne alguns. Força festivals
s’hi consagren totalment o parcialment, com els
d’Aldeburgh, de Cheltenham o de Huddersfield i l’Almeida
Festival de Londres. Des dels seus inicis, els Proms
de Londres –creació de Henry Wood– han fet un treball
considerable en aquest àmbit i la seva programació
dedica un lloc important a les obres contemporànies.
Orquestres famoses com la London Sinfonietta, però
també una multitud de petites orquestres, en fan la
promoció. D’altra banda, totes les grans orquestres
britàniques tenen programes consagrats a la música
contemporània; per exemple, el Music of Today de la
Philharmonia Orchestra.
A la London Philharmonic Orchestra hem posat en
marxa programes consagrats a la música contemporània.
Cada temporada, la London Philharmonic Orchestra
acull un compositor resident, britànic o no. Així,
durant el període de la meva direcció, l’orquestra ha aco-