Consult the text in PDF format - La Pedrera

L’EUROPA DELS FESTIVALS 1950-1970
Entre totes les seves virtuts –sobretot la de fer descobrir la música anglesa
al món–, l’Aldeburgh Festival ha fet comandes de música contemporània
molt apreciades pels afeccionats. També ha instaurat residències de com-
positors de gran renom.
Segona Guerra: «Sóc l’adversari de l’especialista». 78 El
primer Festival presenta en primícia Eléphants ivres II
(1973) de Luis de Pablo.
De vegades es presentaven al públic peces pedagògiques,
com Noctuaire per a violoncel i piano de Maurice
Ohana, creat el 1975 per Jean Brizard i Alain Louvier. 79
En les peces que se surten de l’ordinari, recordem també
el concert de L’Itinéraire dirigit el 1974 per Boris de Vinogradov
(sobretot amb Appels per a cor principal i orquestra
de Michael Levinas) sense oblidar el documental
radiofònic per a actors i banda magnètica ofert el 1977
per les Swingle II de Luciano Berio i titulat A-Ronne (ofert
en la versió a vuit veus). L’any següent, el festival de La
Rochelle organitzava un «Concurs internacional de flauta
per a la música contemporània» el guanyador del qual
va ser Istvan Matuz. Acompanyat per l’Ensemble Intercontemporain,
aquest brillant flautista hongarès va tocar
sota l’ègida de la Fondation de France la temible partitura
d’Antiphysis d’Hugues Dufourt.
El 1972, el compositor Claude Lefebvre concreta els Rencontres
Internationales de Musique Contemporaine de
Metz a partir d’un principi d’acció establert prèviament:
«Evitar l’execució ràpida de les creacions mundials molt
nombroses». La primera trobada, molt relacionada amb
l’Orquestra Filharmònica de Lorena i amb el Centre Européen
per a la Recherche Musicale de Metz, convida a l’apropament
dels antics (Pierre Boulez o Karlheinz Stockhausen)
amb els més joves (Paul Méfano, Nguyen Thien
Dao o Alain Louvier). 80 El 1973, els concerts se centren
38
en dues figures llegendàries: Olivier Messiaen i Karlheinz
Stockhausen. El 1974, el festival inaugura sessions
«públic jove» on els adolescents poden tenir un primer
contacte amb un compositor famós (en aquest cas, Luciano
Berio). Més enllà de les conferències pronunciades
abans dels esdeveniments importants, els concerts són
retransmesos per ràdio.
El 1976, la utilització de l’ordinador està a l’ordre del
dia (amb Pierre Barbaud, Jean-Claude Risset i Iannis
Xenakis) i el festival es caracteritza per la presència de
la música electroacústica francesa i alemanya. A partir
del 1977, les temàtiques de concert són monogràfiques
(Mauricio Kagel, Iannis Xenakis, Vinko Globokar) o concerneixen
una regió, un país (el Quebec, Suïssa). El 1979,
quan es presenta l’Ouverture pour une fête étrange de
Michael Levinas per a dues orquestres i dispositiu electroacústic,
els Rencontres agafen embranzida pel treball
dels serveis de l’IRCAM i per la presència notòria de Pierre
Boulez (conferència, film, concert) que malda per treballar
al «Passage du XXème siècle». 81 Als anys 1980
creix l’espectre del festival de la Lorena per perdre’s
–diuen– en força pedagògica.
Anglaterra
Com a Venècia, l’esdeveniment que marca la fi del segle
XIX (després del renaixement del festival de Chester el
1879) 82 és la fundació, el 1895, d’uns cèlebres «Promenade
Concert» a Londres que devem a Henry Wood. Després
de la Segona Guerra Mundial, els concerts de músi-