Consult the text in PDF format - La Pedrera

L’EMPREMTA DE SCHÖNBERG EN ELS COMPOSITORS CATALANS: UNA RELECTURA CRÍTICA
Avui la qüestió relativa a l’empremta de Schönberg
sobre la composició dels nostres dies ha perdut bona
part de la seva actualitat.
Per a molts compositors joves, el principal repte era
el d’assolir les eines de l’ofici, començant per les més
rudimentàries, qüestió sentida com una veritable necessitat
i gens senzilla d’acomplir en un país que havia vist
traumàticament truncada la seva continuïtat històrica,
i que en determinats casos havia derivat en un alarmant
diletantisme disfressat de progressisme, promogut pels
pompiers de l’avantguarda, com els anomena maliciosament
Stravinsky, que han gaudit d’un estrany predicament
entre nosaltres. Les diferents tècniques associades
a la tradició serial constituïen un referent de
primer ordre en aquesta direcció, no pas l’únic però sí
central, atesa la seva significació en la definició de la
modernitat musical i com a font germinal en el desenvolupament
de la nova música.
Per a molts d’aquests compositors, també per a alguns
dels qui van romandre dins l’òrbita d’influència de Soler,
la pràctica del dodecafonisme i dels procediments serials
resta acotada a una determinada etapa de la seva evolució,
fent un paper primordial en la fase de formació,
per emprendre més endavant altres camins, fruit de la
recerca personal i de la nova realitat de la creació contemporània
en l’àmbit internacional, sense parangó probablement
pel que fa a la pluralitat de corrents i tendències
que hi concorren.
Però en aquest nou escenari, on semblava que tot
era permès i l’intemperant sectarisme dels darrers reductes
serials coexistia amb la vacuïtat post-Cage –tothom
pot ser compositor– i on el prestigi de les noves tecnologies
agreujava el risc de cedir al fetitxisme del material
–denunciat ja per Adorno–, distraient el creador del
que és essencial i tesant al mateix temps al límit la
corda de la comunicació amb el públic, el jove compositor
havia d’enfrontar-se a noves dificultats, ja apuntades
en part pel mateix Schönberg quan insistia que
allò veritablement important és què es diu i no pas com
es diu. La tècnica, per si sola, sigui la que sigui, no garan-
124
teix res. L’oficialització de l’avantguarda havia derivat
en un nou i estèril academicisme i el mite historicista
del progrés lineal feia crisi, com denunciaren ben aviat
Rognoni i Dahlhaus. ¿Cal recordar que, entre nosaltres,
hom fins i tot parlava de «cremar etapes», per acabar de
palesar la pueril inanitat de certes posicions? La invocació
de fonaments aliens a la pròpia naturalesa del discurs
musical no ajudava tampoc a solucionar les dificultats.
Més enllà de sectarismes i endogàmies calia fer
un exercici de llibertat i independència personal. El deure
de l’artista –afirma Canetti– és elegir adequadament
el que no farà. Stravinsky corrobora aquest parer: «La
força, digué Leonardo da Vinci, neix per obra de la retenció
i mor per la llibertat (...) La insubmissió es vanta del
contrari i suprimeix tota restricció, amb l’esperança sempre
enganyosa de trobar en la llibertat el principi de la
força. En realitat no troba sinó l’arbitrarietat dels capricis
i els desordres de la fantasia.» 5 Dificultats ja presents
en la gènesi mateixa del mètode de composició amb
dotze notes i que –en els anys de ferro de Darmstadt–
el serialisme integral, amb el seu sobredeterminisme
a la fi gratuït i d’impossible explicació tant lingüística
com psicològica, portaria a un carreró sense sortida.
Els millors músics del moment ben aviat girarien l’esquena
a aquests paradigmes. Si alguna cosa uneix en
els seus propòsits artístics els creadors més destacats
sorgits als anys vuitanta –Benjamin, Lindberg, Knussen,
Rihm o Saariaho, per citar-ne només alguns entre els
que tenen més projecció internacional–, és compartir
una mateixa voluntat de retornar a les anomenades
«músiques musicals», seguint l’expressió del sempre
perspicaç Keller, acompanyada molt sovint –és el cas de
Benjamin i Lindberg, d’una manera molt singular– del
desenvolupament d’un renovat i genuí pensament
harmònic.
Avui, la qüestió relativa a l’empremta de Schönberg
–i, per extensió, de la Segona Escola de Viena en con-