Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB ERNEST MARTÍNEZ IZQUIERDO
“En totes les èpoques es fan coses, però encara som molt lluny d’aquella
Barcelona que el 1936 va acollir el congrés de la SIMC. És clar que van
sortint iniciatives, però sempre des d’un aspecte puntual. No veig un canvi
d’actitud radical.”
De totes maneres, persisteix una mica la sensació que
l’OBC, que és l’orquestra que paguem tots els ciutadans,
encara no fa prou.
A mi no em sembla just acusar els uns del que no fan
els altres, perquè si hi ha cap institució que ha demostrat
un veritable canvi d’actitud, per insuficient que
resulti, aquesta és l’OBC. Hi ha unes altres institucions
que reben molts més diners públics i no fan cap esforç
per trobar una solució al tema. Tampoc no crec, però,
que hagi de ser una única entitat, la que faci això. Ha
de ser la societat, la política cultural del govern, la que
impulsi i creï moltes plataformes de difusió. Que l’OBC
programés un vuitanta per cent d’obres contemporànies
no seria solament absurd sinó negatiu fins i tot.
De totes maneres, és cert que cal escoltar molta més
música contemporània. Si no, difícilment podrà ser
coneguda i, molt menys, estimada. Llavors, quins han
de ser els criteris de programació?
Bé, quan jo vaig posar en marxa la política d’encàrrecs,
partíem d’una situació que no era normal i, per tant,
vaig prioritzar tots aquells compositors que ja portaven
cinquanta anys de professió. Evidentment, una persona
de trenta anys pot esperar, tot i que això no impedeix
que es puguin programar obres seves.
És clar, però deixant de banda els noms històrics que
tots coneixem, tenim música catalana de qualitat?
Tenim compositors que puguem dur arreu del món?
170
En aquest moment, potser no tenim una figura universal
i mediàtica com tenen altres països, però això no
vol dir que no hi hagin autors respectables. Personalment,
si jo haig de portar una obra catalana pel món,
no tinc gaires problemes per trobar-la.
Què opina de les generacions que pugen ara? Troba
personalitats interessants entre els creadors més joves?
Crec que d’individus, sempre n’hi ha; gent de vàlua, la
trobes a tot arreu. L’important, però, és construir un
ambient que propiciï que surtin nous creadors i que ells
se sentin a gust dins la societat a què pertanyen. I en
aquest sentit, encara hi ha moltíssim per fer. L’altre
dia, la compositora Kaija Saariaho em comentava la
manca de formació instrumental i orquestral que havia
vist en els nostres alumnes de composició. El problema
ja ve d’aquí. Des del moment que una persona acaba
els seus estudis i no ha tingut l’oportunitat de confrontar
amb la pràctica allò que escriu, què ha de fer? Fer les
seves primeres temptatives amb una orquestra professional?
Això és absurd. S’hauria de començar des
de la base, creant plataformes per als joves, perquè de
la quantitat surt la qualitat. I si amb això arribem a dir
que tenim cinc bons compositors, serà una xifra molt
bona per a un país petit com Catalunya.
Des d’un punt de vista estètic, com veu els creadors
joves? Sembla que en aquest moment no s’identifiquen
corrents ni influències molt definits, ni tan sols gai-