Consult the text in PDF format - La Pedrera

ENTREVISTA AMB EUGENIO TRÍAS
“Aquí a Catalunya no sempre hi ha una orientació política encaminada
precisament a potenciar els valors musicals. Moltes vegades es prefereix
el reclam publicitari, la figura d’espectacle que connecta més amb la
cultura de masses que amb els que són els veritables creadors en el
camp de la música.”
estètica tan hipercientificista com la que prevalia a l’època
del serialisme integral, del primer Boulez o altres
grans compositors d’aquesta generació, com Stockhausen.
Ells mateixos van modificar també les seves
orientacions. No és el mateix el Boulez de la primera i
la segona sonates, que són peces extraordinàriament
interessants tot i molt marcades per les seves concepcions
estructuralistes, diguem-ne així, que el Boulez
últim o intermedi d’aquesta peça magnífica que és
el Pli selon pli, basada en textos de Mallarmé. O no és
el mateix l’Stockhausen de les primeres peces per a piano
que el de l’òpera final, que és gairebé wagneriana.
Potser s’ha donat una tendència on la poètica del so
preval sobre una reflexió més orientada a allò estructural.
A banda de Boulez i Stockhausen, quins altres compositors
penses que han continuat treballant en això que
anomenes «poètica del so»?
Hi ha compositors que he conegut gràcies a bons amics,
com Xavier Güell, que treballa a Madrid, o Benet Casablancas.
Claude Vivier n’és un altre, per exemple, o Salvatore
Sciarrino. Són dels compositors que han estat ignorats
molt de temps, desconeguts. Recordo haver sentit la
darrera peça d’aquest compositor canadenc, Vivier, abans
de ser assassinat. A més, és una mena de premonició de
la seva mort, una mort tremenda en un metro d’una gran
ciutat. El títol trobo que té un interès especial perquè connecta
amb les meves pròpies preocupacions, i és si fa no
fa: Crois-tu en l’immortalité de l’âme? És una composició
feta amb so i veus en off que hi van intervenint, i que també
ens parla una mica de la gran varietat de la música.
98
La música és de moltes maneres diferents i així ha estat
al llarg de tota la seva història. No és el mateix la poètica
musical que descobrim en una masurca de Chopin, que
en una construcció tan elaborada com por ser la Vuitena
Simfonia de Bruckner.
De sobte, va sonar el telèfon. La pausa obligada va servir
per adonar-me que encara no havíem enraonat del que
ens era més proper. Una estona després, Trías va penjar,
es va disculpar per la interrupció i vam continuar.
I aquí a Espanya, què ha passat?
El problema és que a Espanya, tant en música com en filosofia,
hi ha molt poca tradició. A Espanya hi ha molt bona
tradició en pintura, també en arquitectura –almenys, en
aquest segle–, en poesia i no tant en novel·la (tot i que
es pot argumentar que tenim el Quijote o La regenta).
Però en matèria de música ens hem de remuntar al
Renaixement per trobar un gran moviment, o bé, al segle
XX, figures aïllades, interessants, que intenten un canvi
de destí en una direcció més afortunada. És el cas de
Falla o Albéniz, fonamentalment. O el cas d’alguna figura
seguidora de Schönberg com Gerhard. Potser és ara,
que la música comença a normalitzar-se en termes de
modernitat i en termes dels corrents que prevalen arreu.
En qualsevol cas, és clar que a Espanya falta una educació
musical, cosa que en canvi sobreabunda al centre
d’Europa o a Rússia mateix, a França, Alemanya,
Itàlia, Àustria o Hongria, on la música forma part de l’ensenyament
primari, mitjà i superior. És a dir, és una assignatura
clau. I per això trobes en aquests països una sensibilitat
especial amb la música, una facilitat de trobar