Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

El temps
adequadament la diversitat amb la perspectiva que comentem. Més
aviat hauríem de parlar no d’un temps fragmentat, sinó d’un temps
connectat. La connexió del temps és un bon aliat per atendre la diversitat
des d’aquesta perspectiva que us comento, perquè, entre altres coses,
les persones que ens dediquem a la pedagogia i que estem aquí presents
sabem prou bé que quan som capaces de connectar el temps vital de
les nostres propostes educatives fomentem que l’aprenentatge sigui
significatiu i hi participem. Si jo a les nou tinc matemàtiques i a les deu
educació física i el que es fa a matemàtiques i a educació física no té
res a veure és perquè el temps està fragmentat. Si jo de nou a dotze tinc
un temps formal lectiu i de dotze a tres tinc un temps d’educació no
escolar o extraescolar, i si aquestes dues dimensions no tenen una correspondència
ni cap mena de connexió, es fa difícil que els nostres
infants puguin donar significat a les diferents propostes significatives.
Perquè sabem prou que els nostres infants, igual que nosaltres, els
adults, quan ens acostem als fets i a les realitats socials no ho fem de
manera fragmentada, sinó que ens hi acostem de manera global, des
d’una totalitat. Acostar-s’hi des d’una perspectiva de fragmentació del
temps es fa certament complicat.
Passa el mateix quan parlem de discontinuïtat, que no és el mateix
que fragmentació. En moltes ocasions, en les nostres activitats el temps
és discontinu, perquè costa que el que es fa en una determinada etapa
tingui continuïtat en etapes posteriors. Fem esforços perquè l’educació
primària i la secundària obligatòria siguin dos temps que tinguin una
certa continuïtat, però la veritat és que encara hi trobem dificultats.
També tenim dificultats quan els infants arriben a l’adolescència. Aleshores
els adults de la família, que quan els fills eren infants havien
marcat una línia determinada en certes qüestions, que quedaven clares
i formaven part del pacte social, del pacte educatiu del nucli familiar,
veuen que aquesta línia es trenca i s’entra en una discontinuïtat fruit
de la por de l’adult de trobar possibles continuïtats i elements de
coincidència i de seguiment entre l’etapa infantil i l’adolescent. La discontinuïtat
del temps no ajuda a avançar cap a l’escenari que us comento,
i encara ajuda menys a desenvolupar un temps continu. Si aconseguim
desenvolupar un temps continu podem afavorir i garantir que
l’aprenentatge no només sigui significatiu, sinó que també tingui sentit,
que aprendre serveixi d’alguna cosa, que allò que aprenc ho interioritzi
de tal manera que em doni sentit i em doni la possibilitat de continuar
Tema General: Caos i diversitat, educar en una societat complexa
91