Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Philippe Meirieu
volem comprendre i simbolitzar aquest caos. El que volem aconseguir,
que és el repte de l’educació, és intentar metabolitzar aquestes pulsions,
en el sentit biològic, i transformar-les en forces creadores.
La diferència entre una educació reaccionària i una de progressista és
que una educació reaccionària vol abolir aquestes pulsions, i en canvi
una educació progressista les vol metabolitzar, fer que les pulsions
que hi ha dins el nen siguin les forces creadores que facin canviar el
món. Entenem la paraula metabolitzar com, per exemple, el procés
que fa possible la transformació de l’alfals en conill: no es tracta
d’eliminar l’alfals, sinó de fer que el conill es mengi l’alfals i aquest es
transformi en conill.
En el cas de l’educació passa exactament el mateix: hem de transformar
aquestes pulsions en energia, en saber, en forces constructives.
Aquesta tasca és difícil i no s’acaba mai, ja que un home sempre s’està
formant. És difícil perquè el que estem educant és sempre un subjecte.
L’educació està condemnada al fracàs si es construeix com una
educació dirigida a un objecte, si fa de l’home un objecte. Plató ja
preguntava: qui voldria educar el seu fill perquè es converteixi en una
marioneta privada de la llibertat que confereix la dignitat a qualsevol
home?
L’ésser humà és alhora un ésser de contingència i un ésser de llibertat.
Emprant les paraules de Paul Ricard, un ésser humà és un ídem i un
ipse. Un ídem és allò que és ell mateix, allò que hi ha al seu carnet
d’identitat, i un ipse és el que es fa a ell mateix, que mai no coincidirà
amb el seu carnet de identitat. Els nostres alumnes sempre són
contingents, tenen una família, tenen un nom, un lloc on viure, i són
tributaris d’aquesta contingència, però alhora sempre són éssers lliures
que es poden construir a ells mateixos. Sempre som capaços d’exercir
el nostre lliure albir, de rebutjar una situació, de dir no.
Avui en dia estem vivint una situació completament inèdita. Per fortuna
hem vist caure les teocràcies, ja no hi ha un déu únic ni un partit
únic, i això ha obert un espai que ha permès l’emergència de la
democràcia com a exercici d’un poder col·lectiu.
Voldria recordar aquí una idea que ja vaig treure l’any passat, i per ferho
agafo unes paraules de Claude Lefort que em semblen molt apropiades:
la democràcia és una forma de societat en la qual els homes
reconeixen que no hi ha una garantia última de l’ordre social, una societat
en què els homes accepten viure amb la prova de la incertesa, i
12 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat