Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Educar en la contemporaneïtat: la tensió entre diversitat i igualtat
diferència». Per això alerta de l’ús contemporani per part de sectors
progressistes a Occident de l’eslògan «dret a la diferència». Per l’autor,
aquest eslògan comporta una trampa: l’heretabilitat, el fet que l’amor a
la diferència hagi estat «aliment de l’àmbit (ultra) conservador durant
dos-cents anys seguits».
És en aquest sentit que diversos de nosaltres estem atents perquè el
debat sobre la diversitat, a l’escola o fora, sigui contextualitzat en el
pla polític. En desconsiderar el context social i polític dins el qual es
defensa el dret a la diversitat o diferència, podem caure en la trampa
que el seu ús sigui una excusa per a la desigualtat i la segregació. Així,
l’articulació de la nova dreta identitària francesa als anys 1980 va tenir
lloc al voltant de l’èmfasi que es va posar en la irreductibilitat de les
diferències culturals dels immigrants, cosa que va configurar el que
s’ha anomenat «nou racisme», que prescindeix del concepte biològic
de raça i «essencialitza» les diferències culturals: «Som diferents i
desiguals», proclama el nou racisme, revertint el sentit atribuït a la
diferència pels corrents humanistes progressistes (Vanderbroeck, 2007).
Pel fet d’estar atenta a aquests aspectes, quan Irene Balaguer em va
proposar el tema per a aquesta conferència no vaig acceptar el
suggeriment de tractar l’educació en la contemporaneïtat només des
de l’òptica de la diversitat: em vaig proposar tractar-la en tensió amb la
igualtat, situant aquesta última en el context de l’objectiu polític de
l’accés universal a una educació escolar de qualitat. Per mi, la raó és
senzilla: vinc d’un país que va ser colonitzat, que va dominar i gairebé
va exterminar la població autòctona indígena, que va conèixer l’esclavitud
d’africans negres fins al 1888 i l’elit política, econòmica i educativa
blanca del qual ha tingut, des de sempre, grans privilegis en l’accés
als béns materials i simbòlics que la societat brasilera produeix, inclosa
l’educació. 4 Això es tradueix en el perfil d’un país que no és pobre
—en comparació mundial, el nostre nivell de renda per càpita se situa
en el terç superior del rànquing mundial—, però que presenta una
gran proporció de pobres i una persistent desigualtat econòmica, política
i educativa. 5
4. L’any 2000, el 20% dels més rics tenia una renda mitjana trenta vegades més alta
que el 20% dels més pobres.
5. La proporció de pobres al país ha passat del 30 al 50% de la població en les
dècades del 1980 i 1990. L’any 2006, la proporció de pobres era del 19,31% de la
població.
Tema General: Caos i diversitat, educar en una societat complexa
121