Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

El temps
que ja existia a partir de la situació present. Per tant, no hi ha millor
imatge per identificar quina ha de ser la dimensió temporal que ha
d’acompanyar la creativitat que la de l’espiral. Si l’aprenentatge no és
creatiu, si no introduïm la creativitat en l’aprenentatge, jo crec que es
fa bastant difícil poder gestionar una adequada atenció a la diversitat
en una situació complexa i a la vegada diversa.
Per últim, i ja acabo aquest repàs per intentar identificar quines són
les relacions i les variables que connecten, dintre de l’atenció a la
diversitat, una determinada pedagogia de l’existència i el temps en un
espai de complexitat, hem de parlar del temps fast, de la rapidesa i
l’acceleració del temps, en detriment del temps slow, el temps lent.
Suposo que ja sabeu que en aquests moments hi ha un moviment de
«ciutats slow». Ha començat a Itàlia i té poc èxit, perquè el temps slow
és contrari a la dinàmica econòmica social neoliberal i conservadora
que ara com ara és la dominant, però existeix. Existeix un temps slow
i una possibilitat de construir un projecte de temps slow enfront d’un
temps fast, perquè sabem que hem de recuperar la dimensió natural
de la temporalitat de l’ésser humà. El temps se’ns n’ha anat de les
mans i hem perdut els papers. Aquest perdre el temps i els papers ens
ha fet, d’alguna manera, perdre també el respecte. En un escenari fast
es fa difícil ser respectuosos amb els ritmes d’aprenentatge de les persones.
Es fa difícil si tornem a tancar els cicles i obrir els nivells, respectar
el desenvolupament tranquil i natural dels infants. Es fa difícil
que des d’una política temporal fast puguem garantir que un noi o una
noia pugui prendre’s el seu temps per aprendre unes determinades
qüestions a la seva manera i amb el temps que sigui necessari. Recuperar
la dimensió natural del temps des d’una perspectiva slow i de
naturalitat és un element imprescindible per recuperar la capacitat de
respectar els infants i les persones a qui nosaltres els proposem un
procés educatiu.
Totes aquestes línies vermelles que acabo de comentar —significativitat
de l’aprenentatge, naturalesa processual, construcció, utilitat, autoaprenentatge,
motivació, vincle, creativitat, respecte del ritme de les persones—
són les claus essencials de l’atenció a la diversitat. Ja sé que no
estic dient res de nou sota el sol, però sí que vull dir que no podem
pretendre desenvolupar una adequada atenció a la diversitat en un
temps de complexitat com el nostre si no canviem la nostra relació
amb el temps. Ja sé que no és senzill, sinó que és una qüestió altament
Tema General: Caos i diversitat, educar en una societat complexa
97