Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

La humanització de l’home
fernàlia del parlament militar? És tradició, diran, i per això queda. No
sé si recordeu com són els pantalons dels gauchos de la Pampa argentina;
ells estan convençuts que són un invent argentí. Doncs no: resulta
que la guerra de Crimea es va acabar massa d’hora i a Manchester
es va quedar una partida de deu mil pantalons per a l’exèrcit turc que
no van poder enviar i els van regalar als argentins. Des de llavors és
tradició. En aquest cas és una tradició i alhora un costum que es manté
per la mateixa raó per la qual s’empraven aquests pantalons a Turquia,
i és que muntaven a cavall. És a dir, que la humanització està relacionada
amb la idea de progrés, i el que s’ha d’afavorir és la independència
i la felicitat de un organisme anomenat cervell.
Què fem quan tenim col·lectius humans? Què fem quan tenim un
col·lectiu com ara una religió, una ciutat, una nació, etcètera? És fàcil
explicar els símptomes. Si hi ha alguna cosa que et demana que no
pensis, surt immediatament d’aquest col·lectiu. Alguns col·lectius t’ho
diuen a l’orella: hi ha persones més intel·ligents que tu que fa deu mil
anys que han pensat en el teu lloc i has arribat tard. Tot està establert
d’acord amb unes regles, una ètica, una moral o un comportament.
Per tant, tu l’únic que has de fer és obeir. Un altre símptoma és que no
hi ha crítica ni autocrítica. El símptoma que no hi hagi crítica és que no
hi ha sentit de l’humor. Si entreu en un lloc on hi ha cent persones
xerrant, fins i tot amb copes de vi, i ningú somriu, ja podeu sortir
corrent, també. L’humor científic també forma part del mètode científic,
perquè quan un científic fa una teoria, la primera cosa que s’ha de fer
és riure-se’n, per no convertir-la en un dogma. Per això els científics
no tenim els quadres dels nostres mestres que ens miren, dient «No se
t’acudeixi tocar la meva teoria», que és el que fan els artistes o els
creients, que tenen els mestres vigilant que no canviïs res. Al nostre
museu, per exemple, no hi hem posat cap retrat de científic, allà només
hi ha l’Einstein, però fent una broma, i les aules no es diuen Aula Einstein
o Aula Cajal. El culte a la personalitat no existeix, perquè el primer
sacrifici que fa un científic per tenir universalitat és retirar-se ell
mateix de l’escena pública, i de passada t’estalvies algun problema,
com alguna família que vingui i digui: «No he vist el meu avi entre els
noms de les aules del museu», per exemple. El científic ha de tenir
sentit de l’humor, fer broma, per desdramatitzar la importància d’allò
que ell mateix fa. Això un artista no té necessitat de fer-ho, excepte que
l’artista vulgui ser un artista científic. Tots els artistes tenen l’ego ficat
Tema General: Caos i diversitat, educar en una societat complexa
145