Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Jorge Wagensberg
esdeveniment encara menys probable proveeix encara més informació.
Per exemple, si en comptes de dir «Espanya envairà Andorra» diguéssim
«Andorra envairà Espanya», la informació se’ns desborda, perquè la
probabilitat és encara més petita.
Doncs després de Shannon la informació és una magnitud que es pot
mesurar en bits, com es pot mesurar el pes en quilograms. No funciona
igual perquè té una objectivitat compromesa; el fet de publicar una
informació afecta el valor mateix de la informació. Si jo dic «Aquesta
carretera està col·lapsada» i és veritat, quan ho digui començarà a ser
mentida, perquè la gent no anirà per aquesta carretera. Si jo dic «Aquest
banc va malament» i és mentida, pot acabar sent veritat perquè tothom
anirà a retirar-ne els calés. Per tant, la informació és una magnitud
estranya, però està definida amb rigor científic.
Hi ha un esdeveniment molt freqüent, i és que quan un científic intenta
donar rigor científic a una paraula i no ho aconsegueix, la tendència
és dir que la culpa la té la paraula. És el que passa actualment amb el
progrés. Hi ha intel·lectuals com Stephen Jay Gould, amb qui vaig tenir
molts debats sobre aquest tema, que han escrit molts llibres i que
diuen que en biologia la paraula progrés no té sentit. Jay Gould diu
que és una magnitud que no ens ajuda a comprendre l’ordre biològic
o l’evolució biològica.
Tot el problema comença amb Darwin, que va dir que hem de revisar
les formes vives del planeta, la idea que totes les formes de vida van
ser creades el mateix dia o la mateixa setmana, encara que sigui
metafòrica, etcètera. En realitat les espècies vives que podem veure
avui són el resultat d’una evolució, no es van crear al mateix temps, i
davant d’això immediatament apareix la necessitat de definir el progrés.
Si en algun moment hi havia hagut bacteris i ara hi ha persones com
tots nosaltres, que ens podem fer preguntes sobre els bacteris,
independentment de la definició de progrés alguna cosa ha passat entre
aquell bacteri i Shakespeare, com a mínim per un físic. És a dir, la
idea dels biòlegs de dir que en biologia el progrés no té sentit molts
pensadors la posen en dubte, però tot així el problema és arribar a una
definició de progrés. Una altra idea que hem de revisar és la de rebutjar
que l’ésser humà és la culminació, el resultat d’un projecte còsmic.
Començaré dient que, en ciència, cada vegada que ens traiem a nosaltres
mateixos del centre del coneixement que volem construir progressem
en el coneixement. El primer que ho va fer potser va ser Moisès,
134 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat