Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Joan Majó
del meu vehicle va per l’autopista fa un treball, gasta, produeix una
energia mecànica i al mateix temps està consumint una certa quantitat
de gasolina. L’energia mecànica que està fent la roda no arriba al 15
per cent de l’energia que tenia aquella gasolina quan era al fons del
pou de petroli. Això vol dir que en el procés que se segueix per fer
funcionar un cotxe perdem el 85 per cent de l’energia. Cada vegada
que pujo a Montjuïc amb el meu cotxe —no hi vaig gaire sovint—
penso el mateix. I no ho arreglo anant amb un taxi. Per pujar els meus
setanta quilos de pes arrossego una tona i mitja. Si et mires aquesta
mena de coses amb un esperit tècnic, dius: «No pot ser.» El cotxe del
futur ha de tenir un altre combustible, un altre motor, no ha de ser de
ferro, ja que el que interessa del cotxe és la rigidesa, no el pes. S’han
de trobar sistemes en què el coeficient de rigidesa i pes sigui deu vegades
millor, i avui dia ja hi ha materials que ho permeten.
Finalment, hi ha un últim sector que també ha de ser objecte d’una
atenció especial: els serveis personals, l’atenció directa a les persones.
D’aquí a uns anys ha de crear més ocupació, perquè en el fons respon
a una realitat, que és la de les deslocalitzacions, quan traslladem una
fàbrica d’un lloc a un altre. La deslocalització més gran que hi ha hagut
en l’últim segle és la deslocalització dels serveis de la família, que ara
ofereix el mercat. És a dir, quan jo era petit em cuidava la meva mare,
però els meus néts van a la llar d’infants. Quan jo era petit dinava i sopava
a casa. Ara moltes vegades no dino ni sopo a casa. Quan estava
malalt em cuidaven a casa, ara em porten a l’hospital. Els meus avis
eren vells, doncs hi havia una filla que vivia amb ells, però a mi potser
em portaran a una residència. Hem deslocalitzat el servei a les persones
cap a l’economia. D’una part en diem serveis socials, perquè són
d’aquella gent que no s’ho pot pagar, i per tant s’haurà de pagar amb
diners públics, però una altra part són serveis mercantils que creixeran
d’una manera impressionant i que s’han de professionalitzar.
Vaig acabant. I l’educació què? Des del meu punt de vista, la crisi
educativa s’està gestant i està a punt de petar. Això que acabo d’explicar
la posarà encara més en qüestió, perquè aquesta transformació que us
estic definint més o menys representa que, no només ens hem d’inventar
milions de feines per fer coses noves, sinó que a més ens hem d’inventar
milions de feines que les facin d’una altra manera. Per tant, no
només hem de canviar els coneixements de les persones, sinó que
hem de canviar els valors, les actituds i els costums. Tot això és educació,
26 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat