Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Jorge Wagensberg
de satisfer la nostra intuïció del significat que volem per a la paraula
progrés, i segon, ha de tenir un cert rigor i utilitat per trobar lleis que
utilitzen una magnitud amb aquesta paraula. Newton va dir que la
força era igual a la massa per l’acceleració, i amb aquesta fórmula de
tres o quatre lletres podem trobar el que tenen en comú tots els
moviments del món, des d’una papallona fins a una galàxia. Quan un
científic veu que quatre lletres permeten comprendre tots els exemples
de la realitat que representen un moviment, cau de genolls i plora,
perquè acaba de deduir tot el que és moviment en aquest món. La
definició de progrés de què acabem de parlar, que es refereix
simplement a acumular massa, ens deixa a nosaltres, els éssers humans,
en un lloc bastant dolent. No anem bé, perquè els animals que han
progressat més serien els bacteris, després els insectes, els ratolins... i
nosaltres seríem a la cua. És a dir, la idea de massa és una magnitud
molt grollera, molt poc sensible a la idea que tenim nosaltres de progrés;
no podem admetre que un bacteri impliqui més progrés que Shakespeare.
La segona definició, una mica més agosarada, era la que lligava el
progrés a la capacitat de supervivència. Direm que un sistema A és
més progressiu que el sistema B si A té una probabilitat més alta de
sobreviure que B. L’únic problema que té aquesta definició és que no
serveix per a res, perquè no es pot calcular. No podem calcular la
probabilitat de supervivència perquè no sabem en quin entorn tindrà
lloc aquesta supervivència. La idea és bona filosòficament, però no
entra en contacte amb la realitat d’aquest món.
L’any 1953 Watson i Crick van descobrir l’estructura de l’ADN. A
partir d’aquí va sortir una altra idea de progrés: cadascú de nosaltres
és un text biològic escrit amb quatre lletres, que es reuneixen en paraules
de tres que són els aminoàcids, després es fan grups de vint aminoàcids...
És la mateixa idea que aquella de la paraula fa la frase, la frase
fa la paraula, la frase fa el paràgraf, etc. Per tant, podríem dir que la
complexitat d’un individu pot definir el seu grau de progrés. Al principi
aquesta idea anava bé, perquè si agafem un retrovirus, per exemple,
que és un virus molt elemental, la complexitat del text és com les
instruccions de una rentadora. Els virus són bastant poc progressius,
són a la base dels éssers protovius, que encara no són ni vius. Fins
aquí anem bé. Després venien els bacteris, que ja tenen de l’ordre
d’un milió de bits, com un Quixot o la Bíblia. Un bacteri és més
136 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat