Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Jorge Wagensberg
de dir-nos que hem de buscar una innovació, que hem de canviar. La
cosa més certa d’aquest món és que el món és incert. Imagineu-vos
que sóc un animal inert que és fix o que va a la deriva i ja no hi ha prou
aliment a l’entorn. Sempre que un animal no té mobilitat, menja per
casualitat, ha de xocar amb una partícula alimentària. Si jo sóc un
animal que no menja i ha baixat la concentració del menjar al món,
llavors o invento la mobilitat o desaparec. En aquest moment apareix
la necessitat del cervell. Si jo estic quiet i la meva nutrició depèn de la
casualitat que una partícula xoqui amb mi, un progrés és anar cap a la
partícula. És terrible estar sense menjar i veure que després d’un any
sense alimentar-me em passa per davant una partícula sense poder ferhi
res. La innovació és inventar aquest moviment, i això és guanyar
independència. La clau és la independència. Jo diria que un sistema
passa d’un estat A a un estat B tal que l’estat B és més progressiu que
A, si B és més independent de la incertesa del món del que és l’estat A.
Vaig tenir l’ocasió de debatre aquest concepte i de moment s’aguanta.
En podem posar alguns exemples. Començaré amb els homínids i com
la seva evolució ha suposat sempre guanys d’independència. La cursa
de l’hominitat ha estat una cursa amb moment discontinus de guanyar
independència. Podem anar molt enrere, però jo aniria fins a l’Australopithecus
afarensis, que en la cursa cap a l’hominitat va aportar el
bipedisme. Caminar dempeus és un guany d’independència enorme.
L’entorn de l’Australopithecus era la sabana, on hi ha herba que pot
tenir noranta centímetres o un metre d’alçada; en aquest context, si
vaig de quatre potes no tinc temps d’enfilar-me a un arbre quan veig
que s’apropa un depredador, perquè és massa tard i ja me’l trobo a
sobre. Depenc del depredador, del fet que vingui a contravent i en
senti l’olor, però no de la vista. Quan em poso dempeus l’herba hem
queda per sota el coll, i així puc veure el depredador a dos o tres-cents
metres i tinc temps d’enfilar-me a un arbre. Per tant, el bipedisme aporta
una certa independència respecte dels depredadors que se’m volen
menjar. La il·lusió de qualsevol ésser viu és menjar i no ser menjat,
aquesta és l’essència de continuar viu. A més a més, quan es posa dret
l’Australopithecus guanya dues mans, ja que si vas de quatre potes les
mans les estàs utilitzant per aguantar el cos, i si estàs en un arbre
necessites les quatre potes per agafar-t’hi. Alliberar-se de la mà també
va ser important per a les cries. Si ve el lleó, una zebra i el seu poltre
comencen a córrer. L’important de la zebra no és córrer més que el
138 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat