Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Fúlvia Rosemberg
de l’«ells» és constitutiu de les cultures humanes, cosa que permetria
la construcció de les identitats culturals. La història occidental podria
ser narrada des de l’òptica de la diferenciació dels pobles, de segments
socials, de grups religiosos, de persones. Com que la identitat i la
diferència no vénen donades per naturalesa sinó que són creacions
del món cultural i social, utilitzem etiquetes empíriques per diferenciar
grups socials —sexe, edat, color de pell, llengua, configuració del
cos, entre d’altres— que no són més que construccions socials i històriques.
Al Brasil, per exemple, considerar-se o ser considerat blanc pot
variar segons la regió: al sud del país, regió que va acollir molts immigrants
europeus i que té una població predominantment blanca, les
persones tendeixen a identificar com a negres o no blanques persones
que en altres regions, com ara el nord-est, es considerarien blanques.
Així, sense ser un fet de la natura i sense ser una paraula nova, carrega
una polisèmia que permet sentits, usos i propostes pedagògiques
diverses. A més, la polisèmia no és neutra: als significats se’ls associen
posicions que valoren tant com desqualifiquen l’enfocament de la diferència
humana, racial, sexual, cultural, d’edat, física. D’aquesta manera,
la diferència que atribuïm a l’altre pot justificar que sigui tractat
com a no-ciutadà o no-humà, pot servir de base per a la massacre,
l’esclavitud, la barbàrie, la segregació.
En la contemporaneïtat, la peculiaritat seria la tendència progressista i
humanista d’atribuir valor positiu a la diversitat, especialment la cultural,
simultàniament a la lluita contra «el racisme, la xenofòbia i les
formes connexes d’intolerància». Tot i així, si la perspectiva contemporània
intenta atorgar un sentit positiu al terme diferència-diversitat,
a les nostres ments i cors encara s’hi conserven significats que associen,
encara que sigui subtilment, diferència a inferioritat. «Tots som humans»
va ser una de les respostes que vam obtenir d’alguns nens brasilers en
estudiar el seu sentiment de pertinença ètnico-racial (Rocha i Rosemberg,
2007) i que interpretem com un atac a la diferenciació que pot comportar
la discriminació, el prejudici en el context escolar.
És el que suggereix Pierucci (1990) quan diu que és ingènua la idea
que el racisme i el xovinisme serien, en essència, el refús de la diferència.
Des d’aquesta perspectiva «el racisme és interpretat només com a
refús o incapacitat d’acceptar l’altre, el que és diferent, el que no és
idèntic», i se circumscriu «als límits de l’heterofòbia» (p. 9). Per l’autor,
el racisme no seria la negació de la diferència sinó l’«obsessió amb la
120 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat