Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

David Mackay
Al carrer passen moltes coses. En un mateix espai es pot veure un
grups d’amics que s’han trobat, un home en bicicleta, els cotxes que
avancen i la gent que espera, i també gent asseguda i vianants passejant.
El carrer és de tots, i això és fonamental. Els nens que han d’anar de
casa a l’escola a peu, estan a la ciutat-escola perquè tota aquesta ruta
és una educació en si mateixa.
I a la ciutat també hi ha d’haver espais per ajeure’s, espais per estar-hi
estirats o llegint, espais buits per a ser personals.
L’espai col·lectiu exterior
ULL!!!
En una classe es pot articular l’espai de diverses maneres: de la manera
tradicional, però també d’altres maneres que permetin articular el
grup de formes diferents, i per exemple crear grups d’estudi. Això cada
cop és més necessari, i depèn de la imaginació del mestre.
L’escola Garbí és una de les primeres escoles on es va introduir aquest
element. Alguns mestres venien de l’escola del Mar, la pública. Tenien
un cert sentit de l’espai molt influït pel fet que havien educat a la platja.
El concepte era bastant noucentista: l’escola i la vida mediterrània gira
al voltant de la taula, i d’aquí la importància del menjador de migdia.
Els alumnes participen preparant la taula i a vegades la cuina, seuen
parlant en grup, etcètera. El menjador també era un espai, una plaça, i
al voltant hi havia totes les aules com si fossin casetes. L’aula era la
casa, i el menjador, la plaça. Entremig hi havia un passadís, que és
l’espai entre la plaça i la zona més personal, la meva aula, on jo em
puc refugiar, on hi ha la meva identitat i els meus companys. Al passadís
hi puc expressar el que estic fent, per exemple exposant-hi un o més
treballs, i també ho puc explicar a la gran comunitat de l’escola, la
plaça. No és un gimnàs, la plaça és el menjador.
Després es va crear una estructura d’espais reticulats; és el primer
experiment que vam fer, i és una escola que vam construir parlant amb
els mestres. Hi havia comunicació entre els arquitectes i els mestres.
Ens hem trobat amb dificultats quan ens hem saltat la comunicació
amb els mestres, parlant amb el principal o amb el director de l’escola
i amb les institucions per saber quin programa tenien. Tot i així, sabem
que les escoles canvien, i com fem amb els metges, a vegades no podem
escoltar totalment. A vegades hem de fer una mirada crítica, perquè la
110 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat