Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Miquel Àngel Essomba
als noranta-nou sabem, d’una manera clara i precisa, que necessitem
dispositius formatius, que ens hem d’educar, que estem condemnades
i condemnats a educar-nos al llarg de la vida per poder ser funcionals
i donar resposta als desafiaments de la societat complexa i diversa en
què vivim. Però en canvi, de la mateixa manera que el temps ha dinamitat
en certa mesura les encotillades fronteres de l’educació, restringides a
edats petites, també és cert que, jugant amb les paraules, l’educació
encara no ha trobat un fil conductor, no ha trobat el discurs i la pràctica
que d’alguna manera permeti reconstruir el sentit del temps. Perquè el
temps l’ha envaït i l’ha eixamplat dels zero als noranta-nou anys, però
el sentit de l’educació al llarg d’aquest temps jo diria que encara està,
no per inventar, sinó per construir.
En definitiva, crec que tenim un repte molt important damunt la taula:
veure com hem de gestionar la pedagogia, l’educació que nosaltres
fem de manera quotidiana, dia a dia, a les nostres institucions i en els
nostres entorns, de manera que puguem aconseguir unes quotes més
altes de presència educativa del temps present. Com deia abans, és el
present el que, d’alguna manera, allibera, emancipa la persona amb
una càrrega de valors —evidentment democràtica, com us podeu imaginar—.
Això no és fàcil, perquè hi ha dimensions del temps que són
aliades i d’altres que són enemigues. Quan ens ho mirem des de la
perspectiva de l’atenció a la diversitat, per saber com podem aprendre
i gestionar la diversitat en aquest escenari complex que acabo de descriure,
i intentem veure quines són les dimensions del temps aliades
d’una adequada atenció a la diversitat —que, com dic, busca una
emancipació, un alliberament de les persones o una atenció a la diversitat
que el que vol, al cap i a la fi, és restringir i limitar les potencialitats
i possibilitats de desplegament de l’individu en el creixement d’un marc
social que permetin un autèntic desenvolupament comunitari—, ens
trobem amb clares dificultats per situar aquests reptes i avançar-hi.
Si ens plantegem gestionar la diversitat en un temps de complexitat, la
fragmentació del temps és un enemic. No ens ajuda: la graella que diu
a primera hora matemàtiques, a segona hora llengua anglesa, a tercera
hora educació física, etcètera. Tampoc no ens ajuda compartimentar
el temps: ara temps educatiu d’escola formal, al migdia temps d’escola
no formal, activitats extraescolars, a la tarda temps educatiu informal
davant de la televisió, després temps educatiu informal familiar, etcètera.
La fragmentació del temps és una dimensió que no ajuda a gestionar
90 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat