Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Els reptes de la formació d’educadors
va poder pensar que era una expressió d’un estat d’ànim i ràpidament
va activar els seus mecanismes de defensa i va dir: «Qui ha estat? Que
surti qui ha estat.» I va paralitzar la classe. El professor també anava
carregadet i va reaccionar d’aquesta manera. Ningú no va sortir, ningú
no va dir qui havia estat, els que estaven al costat de la noia que ho havia
fet no van dir res. Això era una pertorbació en un sistema complex,
i una mentalitat acostumada a treballar amb la complexitat ha d’incorporar
tots els desordres en un sistema obert i autoregulat. Ha de
tenir una altra manera d’escoltar que no passi per la categoria, la
classificació, l’exclusió, la penalització, etcètera. Aquest professor va
començar una espècie d’espiral de violència i va dir: «Si no surt la persona
que ha fet el xiscle us castigaré.» Ningú no va dir res, amb la típica
complicitat dels alumnes. «Molt bé, doncs ara examen sorpresa.
Deixeu els llibres i tanqueu les llibretes.» Ja la tenim muntada: la relació
i el procés comunicatiu s’han espatllat, i ja hem entrat en una mecànica
de jo contra vosaltres i vosaltres contra mi. Fent això, és molt fàcil passar
d’un extrem a un altre i trencar la relació i la comunicació a l’aula.
Com s’hauria respost des d’un plantejament complex, dinàmic, integrador
i que entén els desordres com una situació natural dins de
l’organització d’una classe? Doncs en aquest moment en què algú algú
xisclava, d’entrada, més que respondre amb un acusador «Qui ha estat?»
i penalitzar la persona que ho havia fet, s’hauria de preguntar per què
s’ha xisclat així. Anem a raonar, el professor s’ho ha de preguntar.
La lògica aristotèlica, que era binària, deia que solament són enunciats
de la ciència allò que s’afirma o allò que es nega: això és un paper
blanc, això és una ampolla, això és un alumne, això no és un alumne,
això està bé i això altre està malament. Afirmacions o negacions. Les
exclamacions i preguntes no hi podien entrar, estaven excloses de la
lògica aristotèlica, i això va ser vàlid fins al segle XIX. Imagineu-vos tot
el que portem a sobre; tota la construcció de la ciència s’ha fet a sobre
d’aquesta lògica. Les exclamacions i els interrogants no formaven part
de la ciència, no eren científics, i per tant no eren coneixement vàlid.
Un mestre s’ha educat per afirmar o negar sempre. No ens han ensenyat
a formar-nos en l’exclamació, que és una actitud estètica, artística i de
sorpresa i perplexitat, o en la pregunta «per què passa això». Si el mestre
hagués exclamat: «Caram, quin crit! Quina veu més potent, m’ha sobtat.
Això és inesperat. És estrany»; si s’hagués plantejat que la situació era
estranya i s’hagués preguntat a ell mateix i al conjunt de la classe per
Tema General: Caos i diversitat, educar en una societat complexa
69