Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

Virgínia Ferrer
té el seu quadernet, cada quadernet té els seus exercicis, i així
successivament.
Els projectes d’integració, els currículums d’integració, encara són
escassos i requereixen molts esforços, uns esforços no sols educatius,
sinó també d’actitud. Us poso un exemple universitari: fa quatre anys
que estic coordinant un projecte d’integració curricular a la facultat
d’estudis d’educació social; som vint-i-cinc professors i professores
que tenim moltes ganes de fer un currículum integrat i sobretot d’intentar
ajudar els estudiants, perquè la simplificació porta a la burocratització
i el reduccionisme porta a la mecanització; aquesta és una de les
perversions que té la simplicitat, malgrat que continua sent una
paradoxa. En aquest projecte vam fer una anàlisi de l’avaluació que
rebien els alumnes de segon d’educació social, i després de sumar
totes les tasques que els professors encomanaven a cada assignatura
aïllada vam veure que al primer semestre els alumnes havien de fer
entre noranta i cent vint treballs d’avaluació. En un semestre, que
pràcticament és un trimestre net. Això és insostenible des del punt de
vista de l’ecologia de la formació i de la sostenibilitat interna del currículum.
Des del punt de vista de l’aprenentatge significatiu, això és una
barbaritat. Tenint en compte que aquests professionals hauran de
treballar en contextos integrats, multidisciplinaris, transdisciplinaris i
molt complexos, també és una aberració. Aleshores la proposta va ser
com integrar les assignatures i intentar integrar l’avaluació. Fa quatre
anys que hem de superar un munt d’obstacles, autoobstacles, autocensures,
resistències, problemes de poder: «Aquesta és la meva assignatura.»
«És la meva especialitat.» «Aquests són els meus alumnes»
Hem de superar una tradició de departamentalització i territorialització;
hi ha un munt d’obstacles epistemològics actitudinals que dificulten
fer aquesta xarxa.
També se simplifica el desig. Es parla molt del deure, el dret, però del
desig se’n parla poc. Com és que tenim tantes aules immòbils? Malgrat
que s’han fet molt avenços, estem sotmetent els alumnes a sis, set, vuit
o nou hores d’immobilisme en edats que necessiten un treball molt
més important amb el cos, amb el gest, l’acció i el moviment. Si en fem
una anàlisi de gènere diria que això encara cal més amb les noies, per
ajudar a la proactivitat, i que potser cal regular els nois, que a vegades
tenen un excés de motricitat. Encara estem en escoles molt immòbils.
Estem en escoles on la memòria i la repetició tenen una gran im-
60 44a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat