Escola d'estiu 2009: Caos i diversitat, educar - Associació de ...

La humanització de l’home
en una època en que els faraons es feien passar per deus o semidéus i
demanaven un impost —una part de la collita— en nom de Déu, i si algú
no pagava havia de suportar la ira de Déu. En aquells temps qüestionar
la cohabitació entre els homes i els déus (els déus viuen al cel,
però no aquí entre nosaltres) va ser un progrés enorme en el coneixement.
Després va venir Copèrnic, perquè la primera cosmologia suposava
que la Terra era al centre del cosmos i que tot girava al seu
voltant, com Ptolemeu. (Per cert, sempre hi ha un grec que té raó,
perquè els grecs ho deien tot. Per això l’etimologia grega va tan bé,
perquè busques i sempre hi ha un grec que ho ha dit.) El cas és que
Copèrnic va dir que el centre del cosmos no és la Terra, sinó que més
aviat és el Sol. La Revolució Francesa o l’americana van treure
l’aristocràcia del centre del debat. Marx va intentar treure la burgesia
del centre del debat. Freud va treure el Jo conscient del centre del
debat, i també va fer un gran salt en l’estudi de l’element. Darwin va
treure l’home del centre de l’evolució; l’home no és la meta o l’objectiu
de l’evolució. Això no nega que entre un bacteri i Shakespeare hi hagi
alguna cosa que ha progressat. És a dir, jo lligaria la humanització a
alguna definició de progrés, però la primera cosa que hem de fer és
definir una idea de progrés, que és la que utilitzaré per definir la
humanització.
La humanització per mi és una forma de progrés, però, què és el
progrés? En ciència hi ha hagut moltes definicions de progrés, i les
hem hagut d’abandonar totes successivament. La veritat és que Stephen
Jay Gould, que és un gran intel·lectual de l’evolució, tenia raó quan va
refutar totes les definicions de progrés de què parlaré ara, però per mi
s’equivocava quan deia que no existia cap altra definició de progrés
que nosaltres puguem utilitzar. La idea d’aquestes pàgines és donar la
raó a Stephen Jay Gould sobre per què les definicions prèvies de progrés
no servien i, tot seguit, proposar una definició de progrés que sí que
pot funcionar. L’únic que em sap greu és que Stephen Jay Gould se’ns
va morir i no pot continuar el debat, que hauria estat molt interessant.
La primera idea va ser que el progrés el determinava la quantitat de
massa d’una determinada espècie. Podem dir que una espècie progressa
dintre d’un ecosistema si la massa total d’aquesta espècie augmenta.
Per exemple, el pi progressa dintre del bosc mediterrani. En molts
sistemes, com el bosc tropical, no es pot dir que alguna espècie progressi
per davant de les altres. Aquesta definició té dos aspectes: primer, ha
Tema General: Caos i diversitat, educar en una societat complexa
135